Parlem contínuament de respectar el ritme dels nens i nenes durant el procés de control d'esfínters. Està ple de posts, vídeos i cursos parlant sobre el fet que cal esperar que estiguin preparats, que és una qüestió madurativa, que no es pot forçar i bla-bla-bla, però després sembla que costa molt portar-ho a la pràctica.

Estar madur per a controlar els esfínters implica també la voluntat de voler fer-ho i una maduració particular i global de l’infant en diferents aspectes. No és tan simple com que el cervell maduri com si fos un bolet o fer servir mètodes conductistes clàssics com asseure'ls a l'orinal o el vàter fins a l'extenuació o fins que per casualitat surti alguna cosa.

Per sort, cada vegada més famílies i més escoles tenen clar que és un procés maduratiu i íntimament lligat al desenvolupament de la persona, que no s’ha de forçar ni manipular i que tot infant sà voldrà treure’s el bolquer quan arribi el moment adequat i estigui veritablement preparat.

Tot i això i amb tota la informació actualitzada que tenim a disposició, moltes escoles continuen dient això de “aquí respectem el ritme individual però a l'escola han de venir sense bolquer”. Ni tan sols s'adonen de la gran incongruència que suposa dir “respectem el ritme individual” i alhora “a l'escola sense bolquer”.

Aleshores et diuen que no et preocupis que quan es faci pipí o caca al damunt ja el canviaran, com fent-te un favor, perquè resulta que hi ha escoles on ni tan sols els canvien i els deixen bruts fins que arriba el seu pare o la seva mare a canviar-los.

Us diria que fugíssiu d'aquesta mena d'escoles, però sé que no és tan fàcil ni sempre tenim l'opció de decidir, així que he volgut resumir en aquest article el que diu actualment el currículum sobre el fet que vagin o no amb bolquer a l'escola de I3, I4 o I5 (parvulari) i ja us avanço que no diu res d’anar sense bolquer i que l'escola que et diu que “no pot” és que “no vol” o es veu incapaç, suposo que per falta d’informació o dificultat per als canvis.

Què diu la llei educativa?
Per posar-vos en context: cada centre educatiu elabora el seu propi Projecte Educatiu de Centre (PEC) i la seva pròpia normativa, però aquesta, en cap cas pot contradir les lleis educatives de primer i segon nivell.

Hem de saber que en un primer nivell hi ha la LOMCE o llei vigent en l'àmbit estatal que regula tots els cicles educatius, després hi ha un segon nivell on cada comunitat autònoma té un marge per a adaptar els continguts al seu context propi i llengua pròpia si la té, i després hi ha un tercer nivell on cada centre educatiu, sobre la base d'aquests principis anteriors, elabora el seu propi projecte educatiu i normativa, independentment que la titularitat sigui pública o privada.

Nosaltres anirem directament al document d'Orientacions per al currículum de Segon Cicle d'Infantil  de la Generalitat de Catalunya (segon nivell autonòmic) on s'explica i es contextualitza la normativa i la llei educativa referent al segon cicle d'educació infantil i que tots i totes les professionals d’aquest cicle han de conèixer:

No s’insistirà mai prou en la importància fonamental que té l’entrada a l’escola, com s’estableixen les relacions i com experimenta el nen o la nena la trobada amb les persones que formen part de la seva vida durant un període llarg. Val la pena d’aturar-nos i repensar aquest moment d’acollida.

Ens cal tenir molt present que el nostre objectiu és vetllar pel benestar de l’infant, que se senti bé i vulgui formar part del grup. Per aconseguir-ho l’infant ha de rebre una acollida i unes atencions de qualitat, s’ha de sentir reconegut i valorat perquè pugui interessar-se pel que l’envolta i obrir-se el món.

Aleshores pregunto, com s'ofereix un ambient agradable i assegurador quan estem forçant a tants infants curs rere curs a fer una per la que no estan preparats i quan els neguem el bolquer o no el canviem de manera immediata i amb el màxim afecte?

Com s'ofereix una educació de qualitat quan el més íntim de la persona que tenim a càrrec nostre no és acceptat? Estem parlant d'un procés maduratiu, en l'àmbit fisiològic, neurològic i de la personalitat amb profundes implicacions per al desenvolupament saludable de la persona.

També més endavant, a la pàgina 40 de les mateixes Orientacions per al Currículum de la Generalitat de Catalunya es fa referència al concepte de «falsa autonomia» que elabora Judit Falk:

Que els infants siguin independents i desenvolupin certa autonomia en les seves vides, dependrà molt de l’acompanyament que els fem. Els infants necessiten un acompanyament que els ha de permetre posar en pràctica, en diferents situacions, vivències que els facilitin exercitar la conquesta de la mateixa autonomia.

Cal distingir l’autèntica autonomia del que Falk (2009) anomena “falsa autonomia”, que es tractaria d’una pràctica pedagògica que es pot donar en determinats centres d’educació infantil, que entenen que l’infant es fa autònom a través del condicionament en comptes d’acompanyar-lo en la seva evolució cap a l’autonomia o bé intentant avançar o forçar el procés autònom (que provoca que l’adult anticipi a les accions dels infants, o no els deixi actuar per si mateixos, visibilitzant una falta de confiança en el tipus de reacció o resposta dels infants).

Indubtablement això succeeix perquè es confon precocitat amb qualitat educativa. En aquest sentit, subratllem la necessitat de valorar la qualitat de l’autonomia, com a procés i la necessària calidesa amb què s’aconsegueixen les fites vitals.

Fixeu-vos com apunta al fet que en molts centres d'educació infantil es continua treballant sobre un concepte de falsa autonomia (el control d'esfínters és un tòpic de la falsa autonomia) en forma de condicionament i forçant processos per als quals l'infant no està preparat i com és subratlla la necessitat d'una autonomia de qualitat com a procés i la necessària calidesa per a aconseguir les fites vitals (direcció contrària a forçar el procés de control d’esfínters). I per a deixar-ho encara més clar en el mateix document trobem aquesta cita de Beatriz Trueba:

Cal defugir la tendència de creure que un infant petit és més autònom en la mesura que a dalt i supera habilitats d’ordre físic, com menjar sol, cordar-se les sabates, vestir-se sense ajuda, anar al lavabo i rentar-se'ls mans…

Com podeu veure i amb la llei a la mà, no hi ha cap motiu de pes ni s’indica enlloc en el qual un infant hagi de començar I3 sense bolquer o pressionat per tal que el deixi de seguida. Més aviat al contrari: en tot moment, en el primer i segon nivell del currículum (Estat i Generalitat) es parla de respectar el ritme individual de desenvolupament, en la importància d’acollir l’infant sigui quin sigui el seu procés maduratiu, en dur a terme un acompanyament assegurador i validador i no confondre el condicionament i la precocitat amb un a veritable autonomia. 

Per desgràcia, com a moltes escoles sembla que encara no ho tenen clar, què podem fer com a família?

Pregunteu a les portes obertes, us ajudarà a discriminar aquelles escoles en les quals realment respecten el ritme individual de l'infant (us recomano preguntar vagi el vostre fill o filla amb bolquer o no: us donarà informació rellevant)

No us deixeu convèncer que el problema és vostre o del vostre fill o filla, és completament normal que un nen de 2, 3 o 4 anys no estigui preparat per a controlar els esfínters i ningú hauria de forçar un procés tan íntim i sensible.

Aneu ben informats, amb la llei llegida i subratllada.

Demaneu el projecte educatiu, la normativa i el currículum del centre per a revisar-lo (són documents públics).

Parleu amb la tutora/tutor, amb la Coordinadora d'Infantil, la Cap d'Estudis i/o la Direcció. Sigueu assertius, que us vegin segurs (porteu anotacions i la documentació) I també sigueu amables, ningú vol una guerra.

Busqueu aliances i suport, segur que hi ha més famílies en la mateixa situació. 

Si després de parlar amb la tutora/a, cap d'estudis, coordinadora i direcció, segueixen enrocats o tractant el vostre cas com si el problema fos vostre o el vostre fill tingués una dificultat, poseu una queixa a Ensenyament o a l'administració corresponent, demaneu parlar amb la inspecció educativa i no us deixeu els papers a casa.


I com escola, què podem fer per a integrar als infants amb bolquer a partir de I3?

Si formes part de l'equip educatiu d'una escola que està en procés de canvi respecte a l'acompanyament del control d'esfínters o ets una/un mestra/e que vol acompanyar des del respecte al ritme dels infants i promovent una veritable autonomia sol dir-te que és perfectament possible tenir nens i nenes a l'aula amb bolquer:

No necessites un canviador a segon cicle d'infantil, es pot (i es recomana) canviar el bolquer dret, només necessites un espai una mica íntim (bany o racó amb paravent o similar). Adaptar l'espai i l’organització és més fàcil del que sembla. 

Acompanyar de manera progressiva el control d'esfínters sense forçar resulta molt més senzill que tenir a un infant a l'aula sense bolquer quan encara no està preparat: no només és més fàcil canviar un bolquer que canviar un infant que no controla els esfínters, és que la vostra relació podrà ser més asseguradora, de confiança i sobretot el podràs veure més a gust, més competent, participatiu i establint relacions molt més positives amb els companys/as i la resta d'adults. Podrà ser un infant en un ambient i una relació segura i asseguradora que li permeti desplegar les seves capacitats.

Necessites formació però sobretot voluntat i una mirada comprensiva.
Hem de tenir en compte que el procés de control d’esfínters és un procés íntim i sensible, sobre el que ja coneixem molt però que el seguim tractant com si no tinguéssim coneixement de res i que forma part de les violències més normalitzades en la nostra societat.  

La veritable educació comença per unes relacions de qualitat i un respecte profund a la persona que tenim davant i de la que en som responsables.