Sí, l'arquitectura també té traces del patriarcat. Els models de ciutat estan pensats per homes i no per facilitar la conciliació o la cocriança. També les nostres cases i models d'habitatge. Que la cuina sigui petita, la rentadora a un espai lluny d'on hi haurà la roba bruta i neta, no tenir lloc suficient per guardar les coses (o tenir massa coses), no facilita la conciliació, el dia a dia o la cocriança.

Equal Saree és un estudi d'arquitectura i urbanisme des d'una perspectiva feminista. Dissenyen i repensen patis, espais i habitatges amb un enfocament transdisciplinari per crear espais igualitaris. Avui ens expliquen com han de ser les cases i com les hem d'organitzar per tal d'afavorir la cocriança. Ens ho explica l'arquitecta Helena Cardona. 

 Com seria la llar ideal perquè es donessin aquestes bones condicions per afavorir la cocriança i el bon repartiment de tasques domèstiques (cuina, menjador...etc)

No hi ha un únic model de llar ideal, ja que les famílies, les unitats de convivència, els costums i els ritmes de vida són diversos. Per això, el més important és que els habitatges s’adaptin a les persones i no al contrari. Perquè això sigui possible hi ha algunes claus a tenir en compte:

Espais no jeràrquics: per posar un exemple molt comú, si un habitatge té dormitoris de dimensions similars, s’adaptarà molt millor a la diversitat de famílies (monomarentals/parentals, unitats que inclouen els avis o les àvies o altres models de convivència) i als diferents moments del cicle de vida (famílies amb nadons, amb fills o filles petits, adolescents i un cop aquests han marxat de casa) que si té la distribució convencional d’habitació principal (concebuda com a “habitació de matrimoni”) i la resta d’habitacions individuals, enfocada a un únic model de família nuclear i heteropatriarcal. 

Espais flexibles: Un habitatge flexible ens permet adaptar els espais a les necessitats del dia a dia i també, a llarg termini, als canvis que tenen lloc al llarg del cicle vital. Generalment han estat les dones arquitectes qui s’han preocupat més per donar solucions als problemes domèstics i quotidians. Per exemple, dos habitatges per famílies monomarentals que es comuniquen a través de l’espai de la sala per facilitar la cocriança. O altres propostes amb separacions interiors mòbils o flexibles, que permeten separar o unir els diferents ambients de l’habitatge en funció de les necessitats i del moment vital. 

Espais comunitaris: disposar d’espais comunitaris compartits amb el veïnat facilita les relacions socials, la cocriança i la col·lectivització d’altres tasques de cura. Aquests espais poden tenir una funció especialitzada, com una sala de rentadores, o bé ser espais multifuncionals que permetin jugar, estudiar, fer esport o celebrar actes comunitaris. 
 
Proposta d'habitatge flexible de l'arquitecta Elsa Prochazka, Frauen Werk Statd, Viena (1990) Cuines semiobertes de dimensions suficients per permetre el treball simultani de dues o més persones. És important que estigui en un lloc central de l’habitatge i en relació amb els espais d’estada (no aïllada). La relació visual ens permet cuinar a la vegada que tenim cura dels infants. L’opció de tenir una cuina semioberta amb possibilitat de tancar-se permet desconnectar de les tasques domèstiques quan estem als espais de relació i descans. 

El cicle de la roba i el cicle del menjar: La distribució de l’habitatge ha de contemplar els espais necessaris per desenvolupar el cicle de la roba (guardat de roba bruta, rentar, estendre, planxar o reparar, guardat de roba neta) i del menjar (espais de guardat de menjar i estris, cuinar, menjar, recollir i rentar, escombraries) i optimitzar els recorreguts per garantir la màxima eficiència. 

Espais d'emmagatzematge: tenir lloc suficient on guardar les coses que s’utilitzen quotidianament (estris de neteja, reciclatge d'escombraries) i les que són d’ús estacional (abrics, material esportiu, roba de llit) és quelcom que sovint no es té en compte a l’hora de dissenyar els habitatges. L’espai de guardat és necessari tant a l’interior dels habitatges com als espais comuns (bicicletes, cotxets). 

Espais adaptats a la infància: els habitatges actuals estan lluny de ser espais segurs i adaptats a les necessitats i corporalitats de les criatures. Les dimensions i alçades del mobiliari i els diferents elements dintre d’un habitatge no permeten que nens i nenes en facin un ús autònom (dutxes, lavabos, interruptors, armaris) i participin activament de les activitats que s’hi desenvolupen quotidianament. Aquesta falta d’adaptació suposa una sobrecàrrega per a les persones que cuiden als infants.

Totes aquestes idees s’han generat al llarg dels segles gràcies a les contribucions de les dones (arquitectes o no) que han pensat solucions de disseny per facilitar la vida quotidiana. Per aprofundir en les aportacions de les arquitectes a la millora dels habitatges en clau de gènere us recomanem el llibre “Mujeres, casas y ciudades” de Zaida Muxí. 

Posar en el centre de tot les cures cap a les persones, què implica en l'àmbit de l'arquitectura? És possible i viable ara per ara?

Dissenyar espais centrats en les cures no implica necessàriament més dificultats o un major cost. Es tracta d’una cosa més profunda: canviar les nostres prioritats com a societat, visibilitzar i valorar les cures com a essencials i necessàries per viure. Només així podrem tenir-les en compte a l’hora de pensar els habitatges i les ciutats en general.