Pot passar: una criatura vol agafar un llapis i fer una lletra A i no li surt. Es posa a llegir un text i s'embarbussa, vol escalar un rocòdrom i no li surt. La reacció més habitual és enfadar-se amb ell/a mateix/a i traslladar o transferir aquesta frustració, aquesta ràbia cap a algú o alguna cosa o externalitzar-la. 

Tal i com explicava el psicòleg Roger Aranda vivim en un món en el qual tenim grans dificultats d'integrar la derrota. No naixem ensenyats en perdre o no poder fer algo, perquè sovint les frases que més sentim o els referents que els infants tenen és que després de fallar sempre es guanya. El "voler és poder". 

Acompanyar la frustració: Cal ser al seu costat, però no hem de reprimir o tallar el malestar dient "no ploris" o bé animant-lo amb un fals missatge positiu perquè això li pot generar unes espectatives errònies. 

Equilibrar els reptes amb les capacitats: La felicitat i el benestar s'assoleix en el punt intermig on conflueixen reptes i capacitats. Si els reptes són majors a les capacitats es genera frustració i fins i tot ansietat. De vegades les famílies proposem activitats o experiències pels quals les criatures no estan preparades segons el moment evolutiu en el qual es troben. 

Evita els missatges negatius com "cauràs", "no et sortirà"; "que no veus que és massa alt?" "Ja t'ho deia"... Tot plegat condiciona a l'infant. Es pot explicar allò que sents des dels teus sentiments o sensacions. Per exemple: "El papa té por perquè creu que aquest tobogan és molt alt per tu", o bé "Et proposo llegir amb aquesta lletra perquè et serà més senzill" (quan per exemple estan aprenent la lectoescriptura). 

Tenir present la diversitat: No perquè un infant ho sàpiga fer el teu fill necessàriament ho haurà de saber fer. Cal traslladar també aquest missatge a les criatures, que de vegades volen imitar el que fan les seves amistats. En aquests casos caldrà reforçar les qualitats positives i animar a assolir el repte quan la criatura estigui preparat/da, sense fomentar la falsa autonomia, sense ajudes però sent-hi present i felicitant quan el repte s'hagi assolit, per petit que sigui. 

Saber posar límits de manera respectuosa: De vegades un "no" els pot generar frustració i és normal que s'enfadin. No perquè s'enrabiin hem de cedir, perquè aleshores els estarem ensenyant que si tenen aquesta actitud un no es pot convertir en un sí. Els podem donar alguna alternativa: "Ara no ens quedarem més al parc perquè ja és tard, però si vols demà hi tornem". 


Les persones adultes som referents: i cal tenir-ho present perquè si nosaltres tenim reaccions desmesurades davant de frustracions és possible que les nostres criatures ens prenguin com a exemple i per tant d'alguna manera els fem de mirall.