Li és molt difícil, a la Ylènia, especificar amb exactitud quina edat tenia quan el Trastorn de la Conducta Alimentària (TCA) va entrar a la seva vida. Amb encara no 10 anys, ja tenia un 'mantra' constant i amenaçador martellejant-li el cap: «He de ser perfecta».
En aquell moment, les celebritats a qui gran part de la societat seguia i admirava eren models com Kate Moss o Victoria Beckham, dos exemples de dones amb físics escardalencs i completament insans.
La Ylènia també formava part d'aquesta gran massa de fans. De fet, la seva obsessió per voler excel·lir en tot arribava fins a l'extrem de creure's que si es feia una rascada a la pell, deixaria de ser perfecta per sempre. O que si algú pesava menys que ella, allò era sinònim que estava massa grassa i que, per tant, havia de castigar-se reduint la ingesta calòrica.
Aquell garbuix de pensaments tòxics, però, no li impedien fer vida normal, perquè només eren això; pensaments. «Si em saltava algun àpat o m'afartava de menjar i després vomitava, a casa no se n'assabentaven, perquè, tret dels diumenges, mai ens assèiem junts a taula».
Qualsevol actitud infreqüent amb l'alimentació, doncs, passava completament desapercebuda. A més, «com que no estava als ossos, aparentment semblava que no tenia cap problema».
I aquí és on rau el gran mal de la salut mental; que com que no es veu, sembla que no existeixi. «Però hi és, i té la forma d'un núvol fosc que et fa ombra tot el dia».
Vint-i-un anys més tard i després d'un llarguíssim període de teràpia i lluita constant contra el que va batejar com El meu monstre, ara la Ylènia és una persona nova: «M'estimo i em tracto com no m'hauria imaginat mai que faria».
Va emmalaltir de petita i s'ha curat d'adulta: «Parlar i exterioritzar sense pudor les meves emocions, m'ha salvat. Tant de bo hagués tingut aquests espais, de nena. Escoltar, validar i acompanyar en moments tan intensos i alhora vulnerables com ho són la infantesa i l'adolescència, és indispensable per equilibrar la balança de la pressió social sense pietat que exerceixen les xarxes en les noves generacions».
Fotos cedides per Ylènia Morros
Llegir més «Històries de vides» aquí
