[inicicentrareport]La idea que podem decidir tenir fills o filles és una completa fantasia. Hi ha qui ho intenta i no pot, qui vol i no s'atreveix, qui no ho desitja a priori en absolut, però un dia arriba a la seva vida. No podem decidir tenir fills, som només suficientment afortunades per decidir no tenir-los. Fins aquí és on ha arribat al progrés, almenys en els països desenvolupats.
Però aquesta possibilitat d'escollir no tenir fills és nova en certa manera. Tenir fills ha estat durant molt de temps una obligació, un mandat no només biològic sinó també social: l'única opció viable per ser una dona de profit. I es que a pesar del poc reconeixement que gaudeix la maternitat a nivell social, és sens dubte una activitat molt profitosa per a la societat.
Tenir fills ha passat de ser una obligació a ser un desig profund que moltes dones i homes tenen dificultats per complir. La societat ha passat d'estar purament dissenyada per que tinguéssim fills a semblar estar en contra d'aquest desig genèsic.
Això fa que moltes dones pateixin per no poder complir el desig de ser mares, per haver de retardar l'edat de maternitat, amb els riscs que això suposa per a la seva salut i la del seu bebè, etc.
Al final aquest concepte de "el moment perfecte" que sobrevola com una llosa la decisió de ser mares i pares és una concepció tan arbitrària com la d'estar preparada. No es pot estar preparada per allò que no es coneix ni escollir un moment vital que per definició és canviant. I a vegades "el moment" s'imposa per causes externes. Però si apareix el desig pot ser un moment igual de legítim. Per això, finalment, la decisió és profundament personal.
Aquest moment, aquest pas del desig a l'acció, se ha anat fent complex fins a punts insospitats per a les dones de fa tan sols un parell de generacions. El treball fora de casa, que ha empoderat les dones, no ha tingut en compte aquest altre treball d'incalculable valor i s'ha conciliat matusserament o no s'ha conciliat en absolut. I la suposada autonomia adquirida és, en molts casos, il·lusòria es converteixen en mares.
Mentre el discurs tradicional de que les dones havien de ser mares per tenir èxit era pervers, és pervers també el discurs doblement vinculant i contradictori actual: has de ser mare, però has de dona i has de treballar 8 hores i guanyar diners i tenir una parella, però sense perdre les teves llibertats, i ho faràs tota sola perquè no et recolzarem en res.
També en els espai considerats feministes apareixen aquestes dificultats i contradiccions. Crida l'atenció que un aspecte tan universal com és gestar (totes hem estat aquella criatura dins d'una mare) pugui estar tan pobrament construït en els discursos socials.
La llibertat sexual i individual de tenir o no parella estable, de ser mare soltera, de fer una fecundació in vitro, etc. comporta major llibertat i una major diversitat, però també una major dificultat per a moltes dones que desitgen ser mares i tenen dificultats per trobar les condicions per poder ser-ho.
El meu sentir és que malgrat l'àmplia diversitat d'aquests desitjos i la complexitat inabastable d'aquesta decisió, segueix existint l'ombra de la culpa i del judici social. Hem alienat tant el desig i el mandat de cuidar, que en comptes d'orientar-se a ajudar i sostenir a aquelles i aquells que cuiden i crien, s'ha convertit quasi únicament en qüestionar les seves decisions i maneres.
El desig és suficient? Què és ser mare? I pare? Quan et vas convertir en mare? Potser per tu no va ser fins que vas veure la teva criatura moure's en blanc i negre en una pantalla, fins que vas omplir els papers de l'adopció, quan va sentir la primera puntada o fins que et vas deixar sedar per una cesària.
Sigui com sigui, el que és segur que el desig és nostre i ningú pot prendre'ns-el.
[info]Marta Fernández és psicòloga i autora de "Maternar a voces" (Libros del Nido), un llibre que recull l'experiència materna de mares i pares d'avui.[/info]
