Cada any neixen al món 15 milions de nadons prematurs —un de cada deu naixements, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS)—. Per donar visibilitat a aquesta realitat i a les necessitats d'aquests infants i les seves famílies, des del 2009 se celebra el Dia Mundial de la Prematuritat. Enguany, però, la cita estrena data: a partir d’aquest 2026, la commemoració passa al 15 de novembre per integrar-se oficialment al calendari de l’OMS i evitar coincidir amb el Dia Mundial per a l'Eliminació del Càncer de Coll Uterí (17 de novembre).

Coincidint amb aquesta jornada, conversem amb la pediatra neonatòloga de la Unitat Neonatal del Servei de Pediatria de Sant Pau, Maria Josa Eritja, i la psicòloga clínica de la Fundació Eulàlia Torras de Beà (FETB), Joana Fernández Miró, sobre què suposa viure un part prematur i com acompanyen les famílies des de l'UCI neonatal fins als set anys de l'infant. 

Quan es considera mèdicament que un nadó és prematur?
Maria Josa (M. J.): Es considera prematur tot aquell nadó que neix abans de les 37 setmanes de gestació —actualment, un de cada deu naixements al món—. Dins d’aquest grup, però, hi ha diferències importants: parlem de prematurs extrems quan neixen abans de les 28 setmanes; preterme entre les 28 i les 32 setmanes; i prematurs moderats o tardans entre les 32 i les 37 setmanes.

Quines implicacions té néixer abans d’hora, tant a nivell físic com emocional?
M. J.: Els nadons prematurs extrems es perden tot l’últim trimestre d’embaràs, que és el moment de màxim creixement, maduració hormonal, desenvolupament neurològic i increment de greix. Són infants molt petitets que solen requerir suport respiratori i incubadora. Els que neixen per sota de les 34 setmanes l’ingrés a la unitat de cures intensives neonatal és habitual, mentre que els que neixen a les 35 o 36 setmanes sovint poden anar directament a la sala amb la mare. A nivell emocional, això implica haver de separar-los de la família des del primer moment, un fet que genera una angoixa afegida a la maternitat.

Joana Fernández (J. F.): A més, la prematuritat és un factor de risc per a dificultats a llarg termini, com ara trastorns del neurodesenvolupament, de la conducta o de l’aprenentatge. I pel que fa a les famílies, els estudis demostren que les mares que han tingut un part prematur presenten nivells més alts d’estrès i més risc de desenvolupar trastorns depressius postpart. Un part prematur és una situació altament estressant, marcada per l’ansietat i la por pel futur.

Moltes vegades aquest naixement és sobtat. Com s’acompanya una família que es troba de cop en aquesta situació?
J. F.: Quan neix un nadó prematur, també neixen uns pares prematurs que encara no estaven preparats per ser-ho. Es troben en un escenari molt lluny del que s’havien imaginat: molts veuen el seu fill molt breument després del part i de seguida se l’emporten a una UCI neonatal on el cuidem al màxim, però on, en molts casos, està envoltat d’alarmes, cables i tubs. El nostre objectiu és que aquests pares puguin acostar-se al nadó i anar-s’hi vinculant en una situació que no estava planificada. No podem evitar que sentin por o tristesa, però sí oferir-los un espai d’escolta i ajudar-los a interpretar les reaccions del seu fill.

I en els casos de gestació de risc, en què ja es preveu que el part s’avançarà, com es prepara la família?
M. J.: Quan detectem una preeclàmpsia o una situació de risc que fa preveure un part prematur, ens avancem. Expliquem als pares què suposarà el procés, el possible suport respiratori i els beneficis de la llet materna. Si volen, una infermera els ensenya prèviament la unitat perquè coneguin l’espai i l’equip, i les psicòlogues fan una visita prenatal. Això ajuda molt a rebaixar l’impacte inicial. En qualsevol cas, estem parlant d'ingressos llargs, que en alguns casos arriben als tres mesos. Per això intentem que els principals cuidadors siguin els progenitors.

Quines són les pors més habituals que us trobeu a la unitat?
J. F.: Tenir por és humà i compleix una funció; el problema és quan ens bloqueja. A vegades hi ha famílies que tenen por d’acostar-se al nadó perquè el veuen tan fràgil i vulnerable que pateixen per si li poden fer mal. Però la por més compartida, sens dubte, és la por a la mort, perquè hi ha infants que passen per moments molt crítics. En segon lloc, hi ha la por a les seqüeles i al seu desenvolupament futur. No podem esborrar aquestes pors, però sí acompanyar-les.

Una altra emoció molt present entre les mares que passen per un part prematur és la culpabilitat. Com es treballa?
J. F.: La culpa és un sentiment molt inherent a la maternitat i a la paternitat. En un part prematur, moltes mares senten que el seu cos ha fallat o es turmenten pensant: "Si hagués fet això o si no hagués fet allò altre, no hauria passat". El primer pas és donar-los permís per posar paraules a aquests pensaments i desmentir idees errònies, perquè la culpa no els bloquegi a l’hora d’acompanyar el seu fill.

M. J.: Nosaltres els insistim molt en el fet que elles no han fet res malament. Abans no es treballava tant aquest aspecte, però avui sabem que si la culpa fa que acostar-se a la incubadora es faci una muntanya, es dificulta el vincle.

J. F.: Sovint la parella adopta el rol de sostenir la situació i prioritza el benestar de la mare, però quan passa l’ensurt inicial també emergeix la seva pròpia angoixa. La millor manera de treballar tot aquest garbuix emocional i generar vincle és implicar-los al màxim en la cura del nadó: la unitat és oberta les 24 hores i fomentem que s’encarreguin de l’alimentació, dels canvis de bolquers i, sobretot, del mètode cangur. Tenir el nadó a sobre, pell amb pell, és el que ajuda més a perdre la por.

Què passa quan a casa ja hi ha germans grans?
M. J.: És una situació que fa patir molt les mares, perquè senten que no arriben a tot arreu i que passen moltes hores a l’hospital. Per això intentem cuidar el nadó incloent-hi tota la família: pares, germans i, de vegades, fins i tot els avis. Els germans poden entrar a la unitat amb les mesures de protecció adients, fer pell amb pell o ajudar a canviar el bolquer.

J. F.: No els podem resoldre la logística diària, però sí que treballem amb els pares com explicar la situació al germà gran i afavorim que tingui presència perquè no se senti desplaçat.

A Sant Pau feu un seguiment conjunt d’aquests infants fins als set anys. Per què és important?
M. J.: Des del punt de vista mèdic, controlem que el creixement —pes i talla— sigui adequat i que vagin assolint les fites del desenvolupament. Cap als dos anys posem especial atenció en la detecció de possibles trastorns de l’espectre autista (TEA), i a mesura que creixen ens fixem més en els aprenentatges escolars, com els colors, els números o la lectoescriptura.

J. F.: El seguiment el fem sempre de manera conjunta la neonatòloga i la psicòloga, i el fet que siguin les mateixes persones des de l’ingrés genera molta seguretat i confiança a les famílies. Durant els primers tres anys avaluem el desenvolupament cognitiu, motriu i del llenguatge, i més endavant fem proves més específiques vinculades als aprenentatges. És un seguiment preventiu: hi ha dificultats que no es poden preveure durant l’ingrés, i detectar-les a temps ens permet derivar l’infant al CDIAP o al servei que correspongui.

Fa 25 anys que aquest programa d’acompanyament psicològic funciona a l’hospital. Com ha canviat l’atenció al llarg d’aquest quart de segle?
M. J.: Ha fet un gir radical. Abans els nadons ingressaven i les famílies hi podien entrar molt poca estona. Avui les portes són obertes les 24 hores del dia perquè s’hi estiguin tota l’estona que vulguin, fent torns si cal, perquè els pares són els principals cuidadors, no unes visites. També intentem que, ja en el moment del naixement, puguin veure el nadó i fer pell amb pell fins i tot si porta suport respiratori. L’entorn és clau per al seu desenvolupament.

Per acabar, quins mites o falses creences sobre la prematuritat caldria desmuntar?

• El primer és la idea que "com que ha nascut prematur, ja me’l cuidaran a l’hospital i m’avisaran quan estigui bé". Un nadó prematur necessita atenció mèdica especialitzada, però per damunt de tot necessita els seus pares, el pell amb pell i, sempre que es pugui, la lactància materna.
• L’altre gran mite té a veure amb les expectatives del desenvolupament. Cal diferenciar entre l’edat cronològica (el temps des que va néixer) i l’edat corregida (la que tindria si hagués nascut a les 40 setmanes). Fins als dos anys fem servir l’edat corregida: no podem exigir a un infant que ha nascut tres mesos abans d’hora que als sis mesos faci el mateix que un nadó nascut a terme. Entendre això evita moltes angoixes innecessàries a les famílies.