Francesc Codina i Valls (Granollers, 1954) és de les persones que més ha pensat sobre ensenyament a Catalunya. Filòleg de formació, professor emèrit de la Universitat de Vic i exdegà de la Facultat d’Educació. En la conversa a la Llibreria Ona, es mostra crític amb l’estat de l’escola i defensa que els coneixements i les competències han de ser compatibles. Amb una llarga militància en l’esquerra nacional, va formar part del PSN i Nacionalistes d’Esquerra, fins que va entrar a ERC amb un grup de dirigents encapçalat per Jordi Carbonell. També és membre de la Societat Verdaguer i coneixedor de l'obra de l'autor de Canigó.  

Com ha vist l’inici del curs escolar?
Amb la normalitat habitual. Per part de l’administració, com a mínim s’ha anunciat l’objectiu que ara es vol recuperar el nivell. Una cosa que es va fer durant el govern de Junts i ERC, i després d’ERC sola, va ser posar fi a les retallades i tornar a dotar l’escola de més ensenyants. Ara, el que tenim és un problema que ve d’anys, com a mínim de dues dècades, que és una demografia al país molt més complexa. Una diversitat molt gran que ha coincidit amb dos fenòmens: les retallades per la crisi a les quals s’ha anat posant remei, i un excés d’innovatisme pedagogista.

"Hi ha un excés d'innovatisme pedagogista que ha deixat els alumnes amb poca orientació"

Innovatisme… A què es refereix?
Bé, això ha comportat unes pràctiques escolars que han deixat els alumnes amb molt poca orientació. Això és bastant greu pels alumnes que venen de medis socials i familiars que no poden compensar aquesta orientació que l’escola moltes vegades no dona. Això explica els resultats i, en part, la reculada en l’ús de la llengua a les aules. Ja no dic als patis, a les aules.   

Hem entrevistat diversos experts sobre l’escola, Victor Saura; la presidenta de la Rosa Sensat, Mar Hurtado, i el professor de secundària Damià Bardera. Les posicions d’Hurtado i Bardera semblen antitètiques pel que fa a si l’escola ha de prioritzar el seu vessant docent o més aviat generar contextos d’aprenentatge. On se situa en aquest debat?
Em situo dient que això és una bestiesa. És una oposició absurda. L’escola té dues funcions: una d’específica, que és la docent, és a dir, ensenyar i ajudar els alumnes a aprendre coneixements i competències. No pot haver-hi contraposició: no hi ha competència sense coneixements. I no hi ha coneixement si no sap fer servir. La manera que té l’escola d’educar és a través de l’ensenyament o aprenentatge. És tan absurd oposar això com ho seria en l’àmbit familiar oposar el fet de tenir cura dels fills amb educar-los. L’àmbit familiar alimenta, vesteix, però alhora donen normes de conducta. 

I, tot fent això, hi ha aspectes educatius que s’adquireixen, per exemple, saber interactuar en un col·lectiu, ser tolerant amb l’opinió de l’altre, respectar el torn de paraula. I tenir una actitud de molta atenció per fer una tasca. Si a l’escola es fan molts discursos sobre els valors, però no s’exercita l’atenció en la lectura, aleshores no s’educa. Fa anys es va fer un debat amb aquesta qüestió: els mestres han d’instruir o educar? És una bestiesa i és confusionari. 

Les proves PISA són una referència rellevant o s’han dramatitzat els seus resultats?
Penso que són rellevants. Com a professor de Didàctica de la Llengua i la Literatura, una de les matèries que feia i m’interessava era la comprensió lectora i vaig estudiar les proves. Estan molt bé. Són competencials, avaluen que s’hagin entès les idees principals d’un text. A partir d’aquí, en un nivell més elevat, que els alumnes puguin establir un diàleg amb el text i dir si estan d’acord amb les idees, però a partir de la comprensió. La paradoxa és que com més s’ha introduït la metodologia anomenada competencial a les aules del país, més mals resultats s’han obtingut en les proves competencials de PISA. 

És sorprenent.
Sí, això hauria de fer pensar. Quin és el problema de la metodologia i les orientacions que dona el Departament d’Ensenyament. Aquestes orientacions es donen bàsicament en els currículums, que des dels anys vuitanta han evolucionat d’una manera que no trobo que hagi ajudat. Els primers currículums eren molt concrets en els continguts. Potser és veritat que insistien poc en l’aplicació d’aquests continguts. Els darrers currículums són un galimaties. Són abstractes, redactats en un argot psicopedagògic. El redactat és confús i vaporós, no concreta els continguts ni les competències que s’han d’adquirir. Per això s’han fet altres documents complementaris, el que forma un garbuix que fa que als mestres els costa molt de situar-se.   

On estaria el punt més negre en aquest àmbit?
La perversió més grossa és que s’ha imposat una idea de les competències oposada als continguts. Quan, en realitat, és impossible que hi hagi competències sense coneixements. Evidentment, ben administrats a cada nivell. És el que haurien d’assenyalar els currículums i després, cada centre i cada cicle hauria de concretar el seu treball. I darrerament s’hi ha afegit la idea de l’innovatisme, que ha fet molt de mal i ha substituït el concepte de millora i renovació, que era propi de l’escola catalana, per exemple, en l’època de la Transició. 

"S'ha imposat una idea de les competències oposada als continguts quan és impossible que hi hagi competències sense coneixement" 

S’ha agafat un concepte com el d’innovació, que en realitat prové del món empresarial, que ha d’anar innovant els seus productes per vendre, més enllà de la seva necessitat. Això s’ha traslladat al camp educatiu i s’ha instal·lat la idea que una cosa, pel fet de ser nova, ja és millor. L’administració, a més, sovint ha fet cas a això i fins i tot ho ha imposat. En aquests moments, hi ha cert desgavell. Jo, encara que no és el meu camp, estic esgarrifat per l’aprenentatge de les matemàtiques bàsiques. 

Per exemple?
Doncs sembla que és un pecat aprendre de memòria les taules de multiplicar, amb la qual cosa es deixa de practicar una capacitat que tenim i que els infants tenen molt desenvolupat. I, contra el que a vegades es diu, si tens la base de les taules, encara que de gran les recordis a mitges, pots fer el càlcul mental. Una anècdota: ara que moltes botigues tenen màquines per pagar, m’he trobat que en una cafeteria a Vic, la màquina estava espatllada i la dependenta no sabia tornar-me el canvi. Hem de tenir esperit crític davant les innovacions i destriar les que funcionen i les que no. I voldria dir una cosa perquè m’estic desfogant.

Desfogui’s sense problema.
S’estan canviant els papers entre l’escola i la família. Això va començar fa anys. A l’escola li pertocava actuar de manera programada i sistemàtica, i a casa i a la vida real, els coneixements que l’escola donava es podien aplicar a coses concretes. Com això d’anar a comprar. Ara es fa una mica a l’inrevés. A l’escola es fan les coses de manera espontània i és la família la que ha de sistematitzar. Però la família no pot. Els grans perjudicats són els alumnes que venen d’entorns on no pot haver-hi aquest suport.

Globalment, l’escola a Catalunya està pitjor que fa 10 o 15 anys?
Diria que no està millor. També diria que la societat és molt més complexa. Fa vint o trenta anys, els resultats de Catalunya estaven per sobre de Castella i Lleó i ara estan per sota. La meva hipòtesi és que, evidentment, tenim una societat més complexa i fa trenta anys allí hi havia una escola molt tradicional i a Catalunya tenia una innovació pedagògica que pivotava molt sobre les didàctiques específiques de cada matèria. Què ha passat? Que a Castella han innovat, però “no estan tant al dia” com nosaltres. Aquí, a finals dels noranta, teníem un sistema molt sòlid. I just quan calia reforçar aquesta solidesa, ho hem desestructurat i hem deixat molts infants a la intempèrie. I caldria incidir sobre com ha rebut la llengua.

Ho apuntava fa un moment. Aquest és un tema essencial.
S’ha perdut la distinció entre l’ensenyament en català i el programa d’immersió. Catalunya ha de fer l’ensenyament en la llengua pròpia, el que no vol dir que aprendre les altres llengües no es pugui considerar s’hagi de fer alguna matèria en anglès, francès o castellà. La immersió és un mètode que vam adaptar del Quebec perquè en situacions en què molts alumnes no tenen com a llengua familiar la llengua del país, durant els primers cursos s’aplica la immersió, fent l’ensenyament en una llengua que no és la familiar. Amb l’objectiu que l’aprenguin bé. Vol dir que en els primers cursos hi ha d’haver grups relativament petits i molta verbalització. 

Ens hem carregat la immersió perquè no s'ha tingut en compte la necessitat de reforçar la llengua"

I què és el que ha passat?
Doncs que s’ha dit als mestres que s’ha de parlar poc, que s’han de crear contextos d’aprenentatge. Ens hem carregat la immersió no per unes lleis determinades sinó perquè s’han adoptat unes maneres de treballar que no han tingut en compte la nostra necessitat de reforçar la llengua. Si tens una aula on el 90% dels alumnes no té el català com a llengua habitual, es parla poc i els alumnes fan els treballs en grup, quina és la llengua que funcionarà? La immersió i després l’ensenyament en català -que no crec tampoc que sigui un desastre tan gros com es diu- està rebent les conseqüències d’aquest innovatisme eixelebrat.    

Té la sensació que, a vegades, a l’aula pot acabar manant el nen? O els pares?
La Hannah Arendt ja va dir que el mestre hauria de ser una autoritat, però la seva autoritat s’hauria de basar en el coneixement d’unes matèries. Si es dinamita el coneixement, el mestre perd la legitimació. D’aquí a considerar que la disciplina no és rellevant… Fa uns dies vaig seguir un debat a la televisió francesa sobre la darrera moda a la llar d’infants. Hi havia qui propugnava que en cas d’un alumne pega un altre, expressa una emoció i no cal sancionar-lo, se l’ha d’abraçar… Es podria produir la paradoxa que qui ha patit l’agressió quedi desemparat.

Hi ha un problema de disciplina?
Per mi, el problema de la disciplina és un altre. El gran problema de l’escola ara és l’atenció. L’atenció s’ha de treballar. Hi ha moments en què hi ha d’haver silenci. 

Què aconsellaria per redreçar la situació que descriu?
Que l’administració faci dues coses: un currículum clar i exigir a les escoles resultats per nivells. Perquè es pugui complir això, ha de dotar als centres dels mitjans necessaris, el que també vol dir professorat. En el que no s’ha de ficar és en les metodologies. Això ha de ser lliure. I ara resulta que l’administració no exigeix resultats i es va inventar unes metodologies. Les metodologies les han d’aplicar persones que estan en els centres i no es poden aplicar per decret. 

Fa un temps es parlava de fractura digital i va ser quan es van comprar ordinadors. Ara es recula. Al final, només hi ha una fractura, que és la cultural. L’estri digital el sap emprar tothom. El problema de la IA no és pas que a vegades s’equivoqui, sinó que cada vegada s’equivocarà menys. Si et fas dur sempre els documents pel bidell, arribarà el dia que no sabràs ni agafar el got. A Finlàndia, que va ser un model i que ara sembla que no va tan bé, els mestres tenen expectatives molt altes sobre els seus alumnes. Aquí és tot el contrari. Hi ha un paternalisme classista disfressat de progressisme que n'espera molt poc dels alumnes. 

"Vinc d'uns avis que treballaven a les fàbriques i tenien una petita biblioteca. Hi havia la idea que les classes populars, si volien emancipar-se, havien d'accedir a la cultura" 

Això és pervers, sobretot des de la tradició d’esquerres. Jo vinc d’uns avis que havien treballat a les fàbriques, de Granollers, i anaven als ateneus i tenien una petita biblioteca. Un dels meus avis llegia Tolstoi. Hi havia la idea que, per emancipar-se, les classes populars havien d’accedir a la cultura per poder debatre. Gramsci té escrits sobre això i va defensar que el llatí i el grec no passés a segon terme. Per no crear un sistema de castes. Hi ha una estranya aliança entre la dreta sòcio-econòmica i el progressisme pedagogista. I estan creant uns joves que sortiran de l’ensenyament obligatori per treballar a un McDonalds.

S’ha referit a les esquerres i l’escola. Vostè està vinculat a l’esquerra nacional. L’ensenyament és una part essencial d’un projecte de país. Coixeja per l’escola?            
El que falta a l’escola és una gran missió, que sí que hi era els anys vuitanta: la democràcia, la catalanitat, la llengua. Ara es parla d’atendre la diversitat i assajar coses noves. Hem de treballar per una societat amb més igualtat d’oportunitats i més cohesionada, perquè cap col·lectiu cultural-religiós visqui en un espai incomunicat amb els altres sense que hi hagi un terreny comú.   

"Falta una gran missió com la que tenia l'escola als anys vuitanta: la democràcia, la catalanitat, la llengua"

Com gestionar la diversitat?
La diversitat ja hi és. Una escola inclusiva hauria de fer que, al marge dels orígens, hi hagués un terreny comú. Aquí hi ha el tema lingüístic, però no només, també de valors i conductes, de capacitat de diàleg dins d’una societat democràtica. També d'una cosa important com és preservar la igualtat d’oportunitats, i això depèn de la formació.