El seu llibre Incompetències bàsiques (Pòrtic) ha incendiat el món de l’educació. El retrat que Damià Bardera (Viladamat, 1982) fa de la realitat de les aules, que qualifica de "desgavell educatiu", no deixa indiferent. Des de diverses posicions se l’ha considerat catastrofista i esbiaixat. Però aquest doctor en Filosofia, escriptor i professor de secundària no sembla inquietar-se per la controvèrsia. Hi hem conversat a la llibreria Ona, just quan comença un nou curs escolar.   

Segons vostè, Catalunya viu una fallida educativa.
Ja fa temps que viu una fallida educativa. Hi ha tres nivells, Catalunya, Espanya i Europa i el món occidental. Catalunya té unes particularitats. 

És una fallida global?
Sí, sí. Però Catalunya, dins del que és Espanya, anem al davant pel millor i pel pitjor. En el sistema educatiu, som el pitjor. Continuem sent un laboratori de proves per al desgavell educatiu. Els experiments estan molt bé, però sempre per als fills dels altres.   

Es refereix sobretot a l’escola pública?
Hi ha un corrent de fons sistèmic, que impacta a tot arreu, però em refereixo sobretot a la pública; a la concertada, també. No tant a la privada. La pública està fatal. També cal dir que depèn de cada institut, és clar.

Quan parla d’un corrent de fons, a què es refereix?
Un corrent que podem anomenar pedagogista i competencialista que defensa que els continguts han d’estar apartats de l’escola, que no es pot parlar de disciplina i encara menys de mesures punitives. Pensem que l’educació és bàsicament reprimir els instints per poder entrar en el món de la cultura. En canvi, aquest corrent vol convertir les escoles i instituts en casals. Jo no critico els casals, fan molt bona feina, però són espais diferents. S’intenta convertir el professor en un animador cultural, un monitor d’esplai. I jo a això m’hi nego. 

"Hi ha un corrent pedagogista que defensa una escola sense continguts ni disciplina"

Quan diu competencialista, què vol dir? De què es parla quan es diu competències en lloc de coneixements?
Jo les competències encara no sé què són. Per exemple, la competència de tenir esperit crític. Però la meva pregunta seria: si no saps llegir i no entens el que llegeixes, com vols tenir esperit crític? Hi ha moltes contradiccions aquí. Tens uns professors que han d’ensenyar esperit crític als alumnes, però si mostres esperit crític en determinats instituts, et faran el buit i et fotran fora. Això a la pública. Jo soc professor de Filosofia. Quan s’han de prendre decisions, la primera matèria que llepa és la filosofia o les humanitats en general. Tot són parauletes. Vagi a les biblioteques escolars.

Què ha passat?
Que han deixat de fer de biblioteques. Ja no fan préstecs de llibres. S’han convertit en espais per estar tranquil i molt sovint s’empren per fer classe. Això de les competències és una merderada per tapar unes mancances evidents i les dades ja no es poden maquillar més. 

Què proposaria vostè per millorar l’escola?
Vol propostes? Avaluacions externes de manera sistemàtica cada dos anys, a segon de primària, a quart, a sisè, a segon d’ESO i a quart d’ESO. I si no s’assoleix el nivell que no es promocionin. És que ens trobem amb nois a primer de batxillerat que no saben les taules de multiplicar. Molts instituts reben un terç d’alumnes que no assoleixen les competències bàsiques a sisè, que traduït en cristià vol dir que no entenen el que llegeixen. Caldrien avaluacions externes fetes per un ens que no sigui el Departament. 

"Per millorar l'escola caldrien avaluacions externes fetes per un ens que no fos el Departament, del qual no te'n pots refiar gens"

Pel que diu, no sembla tenir-li molta confiança al departament.
Del Departament no te’n pots refiar gens.       

A ESO no hi ha suspensos?
T’obliguen a aprovar. Qui vulgui veure la farsa in situ, que vagi a una sessió d’avaluació de final de curs, especialment les de quart d’ESO. Aproven pràcticament tots. També pot ser que suspenguis i vingui un inspector i que l’acabi aprovant. O que la família presenti un recurs d’alçada i l’aproven finalment a l’octubre. Això és habitual. Diuen que s’ha reduït el fracàs escolar. A quin preu? El que ha passat és que s’han anat regalant títols. A qui no es dona el títol? Als qui no apareixen per classe.   

Però no creu que una alternativa de més exigència podria comportar uns elevats percentatges de fracàs escolar amb efectes pitjors als actuals? Trobo que és fàcil fer una esmena a la totalitat com la que fa vostè.
És que no cal ser més exigent. Només dir el que hi ha. Si es digués el que hi ha realment, seria un escàndol. Que es facin proves de comprensió lectora. Que s’analitzi el lèxic que fan servir els alumnes. Però que no ho faci el Departament perquè maquillen dades. Troba normal que facin les redaccions de les competències bàsiques de quart d’ESO amb ordinadors? Els alumnes poden fer servir el ChatGPT. Tampoc es donen dades sobre les baixes per ansietat, els suïcidis. 

Hi ha casos de suïcidi?
No ho sé, perquè no faciliten dades. Es parla molt de bullying. Però també hi ha casos de bullying contra els professors, i no se’n parla. Quan hi ha desgavell, qui acaba agafant els regnes és el més bèstia perquè el professor està desaparegut com a figura d’autoritat. Aquí el que està més desprotegit és el professor.

És el més feble de la cadena escolar, segons vostè?
Sí perquè passen per davant els alumnes, evidentment, les famílies dels alumnes, la direcció i el Departament. I podríem parlar també del paper dels inspectors. 

Amb aquest retrat que fa de l’escola, no té por d’haver exagerat? Tots coneixem professors i cadascú té la seva mirada. Molts no ho veuen com vostè.
En coneix molt que estiguin contents?

Conec poca gent que estigui plenament contenta de la feina.
El problema del professorat és que ha deixat de percebre que la seva professió tingui sentit. Però jo no faig cap exageració perquè és la meva experiència viscuda. No és un llibre de denúncia, és un llibre d’expressió literària. Hi ha denúncia com a conseqüència de com ho he viscut. El que he vist és que, pel que fa al que explico en el llibre, el suport rebut a secundària ha estat massiu. Tot i això, no ha canviat res. 

Però vostè mateix seria un exemple de bon funcionament d’una part, si més no, del sistema. Ha estudiat en una universitat pública, ha après, ha tingut bons professors, ha fet el doctorat amb una beca pública, etcètera. I deu ser un bon docent. 
Si soc un bon docent ho haurien de dir els meus alumnes o els meus companys. Jo el que estic és molt emprenyat amb aquest desmantellament del sistema públic, i ho estic perquè soc fill de la pública, vaig tenir bons professors. A mi em van salvar els llibres. I no em dona la gana és convertir-me en un animador cultural. Jo soc un escriptor a qui li agrada fer de professor. Si no em deixen, em nego a ser un animador, un buròcrata de les programacions,  un psicòleg o un comercial de la meva assignatura.  

En què és diferent l’escola a Catalunya respecte de la situació a Espanya?
Aquí hi ha les places perfilades, per exemple. Sobre el paper és per fer més coherent el projecte educatiu de cada centre. Són llocs de treball públics que a la pràctica són maneres de col·locar gent per amiguisme sense passar per oposició. Si volen fer fora un professor de Filosofia, busquen un de fora que tingui algun requisit que l’altre no tingui, com saber anglès, i perfilen la plaça de manera que l’anglès sigui necessari. Un sistema caciquil. Aquestes places perfilades només existeixen a Catalunya i no surten a concurs públic. Recordem el que va passar amb les adjudicacions de places a l’estiu, que es van haver de repetir. A l’edifici de la conselleria, a Via Augusta, que és el castell de Kafka, hi ha molta gent que és igual qui sigui el conseller: fan el que volen. El sistema està molt podrit.

Descriu en el llibre episodis com el que va viure el seu primer dia en un institut, quan dues noies gitanes que no volien anar a classe van començar a xisclar pel passadís, el van insultar a vostè i el seu pare va venir a buscar-les. Ara bé, creu que són situacions habituals?
Són habituals depenent de l’institut. Hi ha instituts que són un escàndol. Que vagin a veure com està l’absentisme en els instituts d’alguns barris de Badalona. El gran paper dels inspectors és anar a tapar-ho tot.

Els inspectors són una altra de les seves bèsties negres. 
Només es mobilitzen si veuen que sortirà alguna cosa a la premsa. No fan la seva feina. He demanat que es facin públics els seus horaris. Els meus ho són. Cobren més que un professor. Hi ha actes de les seves reunions? Però, tornant a l’especificitat de Catalunya, voldria dir una cosa.

"La Fundació Bofill mou molts milions i ningú en parla. On van a parar? Demano públicament que algun periodista ho investigui"

Sí.
Tenim la Fundació Bofill i l’Associació Rosa Sensat, que és cosina germana seva. La Fundació Bofill mou molts milions, eh, i ningú en parla. Tenen onze pisos turístics, jo he demanat explicacions de perquè els tenen i encara no m’han contestat. Obtenen 60 milions en subvencions. On van a parar? Demano públicament que algun periodista ho investigui. Això fa pinta de ser un escàndol.

Home…
M’ensumo que aquí hi ha un escàndol gros. La Sensat és diferent. Té tot una tradició. Però s’ha convertit en una cosa bastant sectària. La Bofill és tot pedagogisme. A més de portes giratòries. Un cap de projectes de la fundació passa a ser director general d’Innovació i Currículum i després el reubiquen en un altre lloc. Es van passant els càrrecs. 

I què és això del pedagogisme?
Seria l’aplicació de determinats criteris pedagògics d’una manera ideològica i sense context, sense cap mena d’autocrítica. 

Vol dir alguna cosa de la situació de la llengua?
La situació del català als instituts és deplorable. Com s’ha arribat fins aquí? I, a més, maquillant dades. Segons la normativa, que tant els agrada, s’haurien de fer les classes vehicularment en català. Però hi ha professors que, així que tanquen la porta, ja no el parlen. Això se sap. A l’escola és on es percep més l’afebliment i la degradació del català.  

"Hi ha professors que, així que tanquen la porta, ja no parlen en català. Això se sap. A l’escola és on es percep més l’afebliment del català"

Diu que es planteja canviar de feina. 
De fet, aquest any estic a mitja jornada, que és l’última oportunitat que em dono per fer de professor. I si no, demanaré una excedència. Voldria dir que jo no defenso els professors perquè és lamentable el nivell dels professors. 

Em sembla una mica agosarat que generalitzi tant sobre un col·lectiu tan nombrós. 
No, no he volgut dir en general. Dic que en cada institut et trobes persones que et preguntes com pot ser professor. Si algú que és negat arriba a docent, el problema és del sistema que no ha estat capaç de filtrar bé. El que seria positiu seria un col·legi professional que fos lloc de referència sense ideologies, i que pogués contrastar metodologies. 

Però diria que hi ha una majoria de professors que no estan capacitats per donar classe?
No, la majoria no. La majoria són trempats. Però això es va degradant. Ara, diria una cosa també dels professors de secundària. No hi ha un problema de lucidesa. Els professors ja veuen que això és una merderada, és un problema de valentia. I això passa perquè si anéssim al perfil dels professors quan eren alumnes. La gran majoria eren els qui no contrariaven el mestre, els qui feien els deures que tocava, i són incapaços de dir prou. Són incapaços de fer un acte que vagi més enllà de la queixa. En altres feines, amb una quarta part del que aguanten ja hi hagués hagut una rebel·lió.  

En el pròleg del seu llibre, Xavier Diez assegura que el problema de l’escola catalana és que el bon salvatge de Rousseau s’ha imposat sobre l’escepticisme de Voltaire. 
Miri, diré una mesura concreta per millorar l’escola. A les classes hi sol haver un 5% d’alumnes que són disruptius i et rebenten la classe. Per preservar el dret d’aprenentatge d’aquest, els hi conculques a la resta. Estic parlant de casos que et fan patir per la teva integritat. Haurien de donar-se xifres d’agressions al professorat. No es podria fer un institut per aquests alumnes? Que fos reversible, però que tots aquests tan disruptius, amb mesures de seguretat, anés a aquests centres amb personal especialitzat i voluntari, i aprengués les normes bàsiques. Quan les hagin après, que tornin al seu institut. 

"Caldria agrupar tots els alumnes disruptius que impedeixen fer classe en un institut amb professors especialitzats"

De cada deu instituts, se’n podria destinar un a aquest tipus d’alumnat. Però si proposo això, em diuen que soc un fatxa. Escolti, aquí s’ha de donar un currículum i poder donar classe. I es podria fer un altre institut per a nois d’altes capacitats. El que no pot ser és que alumnes que volen tirar endavant no puguin fer-ho.  

Critica la digitalització de les aules.
Home! Ara ja han començat a restringir les pantalles. Però l’any passat van arribar als instituts i escoles unes pantalles que valen una morterada. I resulta que ara les comencen a treure. Quina previsió fan? El primer que s’ha de fer és saber llegir i escriure.  

En la política d’ensenyament que vostè critica no hi ha hagut alguns consellers millors que altres? O s’ha practicat una continuïtat absoluta?
Des del 2010, hi ha hagut un descens en els indicadors externs i hi ha hagut unes dinàmiques de fons que ningú ha qüestionat.