Les sortides escolars han entrat de ple en el debat educatiu a Catalunya, donat que molts centres públics han decidit no organitzar aquestes activitats durant el curs vinent com a mesura de protesta. Es tracta d'una decisió difícil, perquè el mateix professorat que la promou coneix el valor educatiu de les sortides. Tanmateix, qualsevol reivindicació necessita mesures capaces de fer visible el conflicte i d'impulsar canvis.
Més enllà de la polèmica, la situació ha reobert el debat sobre quin paper tenen les sortides escolars en l'aprenentatge dels alumnes. Aquestes activitats permeten traslladar els continguts treballats a classe a entorns reals, fomenten la convivència, l'autonomia i el treball en equip, i contribueixen a reduir les desigualtats d'accés a experiències culturals, científiques o naturals. Per això, la seva possible desaparició temporal ha despertat preocupació entre famílies i professionals de l'educació, que coincideixen a assenyalar que les excursions són molt més que una activitat complementària.
Llarga tradició pedagògica
Tot i que avui poden semblar una activitat complementària, les excursions escolars tenen una llarga tradició pedagògica. A finals del segle XIX i principis del XX, els moviments de renovació i els partidaris de l'ensenyament actiu les van impulsar com una manera d'aprendre a partir de l'experiència directa i del contacte amb la natura, l'entorn social i la realitat, sota la influència de corrents com el naturalisme, la filantropia i el romanticisme. Aquestes pedagogies defensaven que els infants havien d'observar, explorar, experimentar i relacionar-se directament amb el món. L'excursió era concebuda com una metodologia d'aprenentatge.
Aquesta concepció continua plenament vigent. La investigació educativa continua mostrant que una part important dels aprenentatges més significatius es produeix quan l'alumnat pot relacionar els continguts escolars amb experiències fora de l'aula. Comprendre un ecosistema caminant per un espai natural, interpretar el passat visitant un jaciment arqueològic o conèixer el funcionament d'una institució entrant-hi permet donar sentit a coneixements que, dins de l'aula, poden semblar allunyats de la realitat.
Trobar-se amb el territori i amb els altres
Però no podem valorar les sortides únicament des de la perspectiva acadèmica. També contribueixen a enfortir els vincles entre els estudiants i el territori on viuen. Aquestes experiències afavoreixen la construcció d'un sentiment de pertinença i de responsabilitat envers la comunitat. Aquest aspecte pot ser especialment rellevant en contextos culturalment diversos, on les activitats compartides actuen com a espais de trobada, reconeixement mutu i cohesió social.
La visió de l'alumnat
La percepció de l'alumnat també és reveladora. Alguns estudis assenyalen que els aspectes més valorats pels estudiants són les relacions socials i el sentiment de grup, així com la motivació per aprendre. Fora de l'aula apareixen formes diferents de convivència: es comparteixen trajectes, responsabilitats, dificultats i descobertes. Al mateix temps, el professorat pot observar habilitats, interessos i actituds que difícilment es manifesten durant una classe ordinària. A més, les sortides també tenen una important funció d'equitat. Per a alguns infants, l'escola és l'única porta d'accés a museus, teatres, espais naturals, instal·lacions científiques o estades fora de casa.
Les excursions constitueixen, en definitiva, un pont entre l'educació formal i la no formal, ja que permeten integrar experiències d'aprenentatge desenvolupades en l'entorn dins del currículum escolar. Tanmateix, sortir de l'escola no garanteix per si mateix que es produeixi aprenentatge.
La importància del parèntesi ben organitzat
En alguns casos, les excursions han anat adquirint un caràcter predominantment lúdic o s'han programat com un parèntesi desconnectat del treball de l'aula. Quan no hi ha objectius clars, preparació prèvia ni activitats posteriors, la visita pot quedar reduïda al viatge, a l'estona compartida amb els companys o al simple fet de passar el dia fora del centre. Això no significa que el component lúdic sigui negatiu. Aprendre, descobrir i gaudir no són accions incompatibles. El problema apareix quan la diversió es converteix en l'única finalitat o quan la programació depèn més de l'oferta comercial disponible que dels objectius educatius. Una excursió no esdevé educativa simplement perquè l'organitzi una escola.
Perquè tingui un veritable valor pedagògic, cal preparar-la. Abans de sortir, l'alumnat ha de saber on anirà, què observarà i quines preguntes orientaran l'activitat. Durant la visita, ha de poder participar, explorar i interpretar, en lloc de limitar-se a escoltar explicacions. I, en tornar a l'aula, cal reconstruir l'experiència, relacionar-la amb els continguts i convertir-la en coneixement compartit.
Un esforç poc visible
Tot això requereix temps, planificació, coordinació, recursos i responsabilitat. Precisament per això, defensar el valor de les excursions no pot significar ignorar les reivindicacions del professorat. Si la societat considera que aprendre fora de l'aula és una part essencial de l'educació, el sistema ha de proporcionar als centres les condicions necessàries per organitzar aquestes activitats amb seguretat i qualitat.
La protesta actual posa de manifest una contradicció: les sortides escolars són molt valorades per l'alumnat i les famílies, però l'esforç que les fa possibles continua sent poc visible i insuficientment reconegut. Potser el debat no hauria de centrar-se únicament en allò que perdrà l'alumnat si no es fan excursions, sinó també en què cal canviar perquè les escoles les puguin continuar oferint sense dependre permanentment de la sobrecàrrega i la voluntarietat del professorat.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
