Passa més del que ens pensem. El 15% dels nadons moren durant el primer trimestre de gestació, més de 3.500 embarassos l'any a l'estat espanyol de 15 setmanes o més s'interrompen per anomalies fetals greus o incompatibles a la vida, gairebé 2.500 nadons l'any moren en el període perinatal, considerat des de la setmana 22 de gestació fins als primers dies del nadó.


Aquestes són només xifres, i darrere de cada una d'elles hi ha la pèrdua d'un nadó. Una criatura estrella que els progenitors no han pogut conèixer com voldrien, un amor infinit que no ha pogut ser donat com cal. Visibilitzar la mort gestacional, perinatal i neonatal és l'única manera d'enfrontar-nos al tabú social que hi ha sobre la mort en bebès. 

En parlem amb la Noelia Sánchez, que es dedica a la formació de professionals i acompanya a famílies que han patit o estan patint una pèrdua d'una criatura.

Com cal afrontar una pèrdua gestacional? 
No hi ha una única manera d'afrontar una vivència així. La meva recomanació és que els familiars més propers puguin viure el dol de la manera més natural possible, és a dir, de la manera que els surti de dintre.

Hi ha persones que tenen molta necessitat d'expresar amb paraules, amb manifestacions de les emocions com se senten, i altres persones que són més reservades i són de guardar-s'ho més a dintre. Jo sempre dic que tot el que surt fora deixa d'apretar a dintre; sempre és més fàcil gestionar les emocions si s'expressen. 

Hi ha algun moment de l'embaràs que aquesta pèrdua pugui afectar més?
Jo sempre dic una frase i és que "ni el dolor ni l'amor entenen de setmanes". No perquè un bebè hagi conviscut a dintre del teu ventre 8 setmanes, 12 o 20 l'estimaràs més o menys. És igual quina mida té el bebè, quants grams pesa... això no determina l'amor que aquesta família li tenia en aquest bebè. 

La gent sovint pensa que quan més petit és el bebè menys amor i més dolor. I això no és així. Les angoixes, el dolor i l'anhel són les mateixes independentment de les setmanes. Jo sempre parlo de maternar i paternar el dol. El mateix amor que teniem per aquest bebè i exposar-lo en el dol. 

Com poden ajudar les persones properes: familiars, amistats...?
Realment la manera d'ajudar a una persona o a una família que ha perdut un/a fill/a és preguntant què necessiten, amb què els podem ajudar. I si ens oferim per ajudar fer-ho de debò, sense jutjar, sense opinar.
 
Es pot ajudar oferint menjar, anar a fer la compra a aquestes persones, perquè puguin evitar preguntes, veure embarassades etc... Simplement deixant-los el menjar a la porta sense invair la seva intimitat és un gran gest. També es pot escoltar activament sense donar consells que no hem demanat, sense que ens diguin que ens animem que ja tindrem una altra criatura, sense que ens diguin que ja se'ns passarà. Això no treu el dolor actual.
 
Minimitzar el dolor de l'altre és el pitjor que es pot fer. És una tendència molt estesa el fet que ningú es prengui seriosament aquest dol. Tampoc s'ha de ser invasius: cal respectar les decisions. Si s'envia un missatge no cal preguntar com està la persona perquè efectivament no estarà bé, però un simple "penso en tu" pot reconfortar l'altra persona. 

Com poden ajudar el personal que t'atén a fer menys dura aquesta situació?
És imprescindible que els professionals puguin entendre amb el cor què vol dir que el teu bebè neixi sense vida, què vol dir que no pugui quedar-se amb tu. Hi ha un amor posar que es queda per estrenar, que no es pot donar al fill viu en braços. Per una persona que no ho ha patit de vegades és difícil de compendre això.

També és fonamental que es pregunti a les famílies què volen fer amb el seu bebè, si es volen acomiadar, si li volen fer fotos, quedar-se records, si volen que part de la família el conegui... tot sense pressa. Quan un bebè ha mort i no hi ha perill per la mare no hi ha pressa: la família necessita poder maternar i paternar la criatura. 

És bo poder veure la criatura i acomiadar-se?
No és que sigui bo, es que és essencial. Mai pot ser una obligació però l'experiència ens demostra que si la família està ben acompanyada no rebutja veure un bebè. Els casos que jo conec de famílies que ho han rebutjat ha estat perquè no han estat ben acompanyats. És bastant freqüent que com a reacció natural estan tan espantats que en primera instància ho rebutgin. Està demostrat que si les llevadores, personal que ha atès a la família acompanya amb tot l'amor del món, empatia i delicadesa s'acaba acceptant. 

És difícil de pair una mort al naixement o abans del naixement. És una cosa que no s'oblida mai, tan si el veuen com si no el veuen. S'ha de cuidar molt l'ambient, amb qui volen estar, com volen rebre el seu fill... és impossible oblidar.

Com cal gestionar la informació?
La persona que ha de comunicar-ho ha de ser la més preparada, la més empàtica, la que pugui tenir major tacte i sensibilitat. És un moment molt delicat i la informació s'ha de donar a poc a poc, en el cas que no hi hagi una infecció per part de la mare. Sempre cal donar opcions als pares.

Comunicar-ho a la família i a les amistats normalment és una tasca que acostuma a fer el pare, si hi ha pare, o la persona no gestant. És una tasca que costa molt de fer però cal comunicar als amics i la família què es necessita: agraïm que no ens truqueu, que poguem estar uns dies sols... fer explícit el que es necessita en aquell moment. 

Socialment tenim un gran tabú amb la mort, però si parlem de bebès encara és més tabú tot plegat. 

Què passa durant el postpart?
El postpart en aquests casos també està molt invisibilitzat perquè no hi ha bebè. Hi ha tota la part física de recuperar el cos que ha estat gestant, però no hi ha el nadó perquè ha mort. En embarassos de segon o tercer trimestre en els quals hi havia panxa és difícil perquè a banda del procés emocional (que clarament també hi és en pèrdues del primer trimestre), hi ha la part més física (la gent ha vist la panxa, et pregunta...). Per això és fonamental que sigui quan sigui la pèrdua la família rebi un acompanyament.

Per què encara segueix sent un tabú?
És un tema cultural, no es parla de la mort, i és curiós perquè tothom ens morirem. La paraula bebè i mort fa molta por. Jo tinc la meva pròpia teoria i és que al ser un procés que fa tan de mal que hi ha persones que prefereixen no parlar-ne. 

És curiós perquè anys enrere hi havia molta més mort gestacional que ara. Però sí que és veritat que tothom coneix algú que li ha passat. Les del primer trimestre són potser les més acceptades, hi ha gent que fins i tot s'espera tres mesos a comunicar un embaràs, però les estadístiques diuen que cada any a l'Estat Espanyol moren uns 3.000 bebès al final de l'embaràs. Són molts bebès perquè no se'n parli. I al primer trimestre hi ha més de 80.000 pèrdues registrades (que n'hi ha moltíssimes que no queden registrades).

Aquests bebès per petits que siguin han existit, han format part de la nostra família, deixen una emprempta molt gran. Connectar d'alguna manera amb aquests bebès i crear una relació amb ells encara que no sigui directa és una bona manera de tirar endavant. Dedicar les coses que fas a aquesta persona, pot ajudar les persones que han patit una pèrdua d'una criatura.