Ella està més informada que jo. A ella li surt més de dintre que a mi. Ella té més temps de baixa per estar amb el nadó. Ella, amb la teta, ho té més fàcil per calmar-lo.

És probable que hagueu sentit dir a alguns pares frases com aquestes. De fet, si sou pares homes, és probable que vosaltres mateixos n’hagueu pensat de similars en algun moment. Però fins a quin punt són veritat? Pot ser que amaguin malentesos o explicacions errònies a decisions preses?

1. El fet que ella estigui més informada que nosaltres no és cap inèrcia natural.

Potser sí que els llibres sobre criança acostumen a dirigir-se més explícitament a les mares, però la informació és vàlida per als dos progenitors: conèixer millor el procés fisiològic i psicològic de l’embaràs, saber què podem esperar d’un part i conèixer les claus d’una lactància materna exitosa (si és que la mare ha optat per aquesta via) serà decisiu a l’hora d’exercir una paternitat corresponsable. Potser algú us dirà que avui els pares volen saber massa, però per prendre decisions conscients cal disposar de la informació necessària.

2. La maternitat i la paternitat tenen una part biològica, però el fet de ser pare o mare té a veure sobretot amb assumir una responsabilitat i un rol socials.

Allò que tradicionalment s’ha conegut com a instint maternal, per exemple, ha estat més una eina d’opressió patriarcal que no pas una veritat científica demostrable. És cert que la dona gestant passa per uns processos fisiològics evidents (com l’embaràs, el part i la lactància) que afavoreixen la transició psicològica cap a la nova identitat com a mare; però l’home que vol exercir una paternitat corresponsable té el deure d’obrir-se camí per dur a terme aquesta mateixa transició. Participar en cada detall de l’embaràs (com assistir a les visites amb la llevadora, als grups de prepart, informar-se, millorar els hàbits...) pot ajudar-hi.

3. El temps de permís de maternitat retribuït a Espanya és ridícul (16 setmanes) 

No té sentit reclamar millores per al pare mentre no es cobreixin, com a mínim, els sis mesos de lactància materna exclusiva que recomana la OMS. Ara bé, sigui com sigui, la criatura necessita passar amb els seus progenitors molt més temps del que contemplen les lleis. El sistema capitalista és totalment contrari al treball reproductiu i moltes vegades la realitat material ens obliga a tornar treballar. Però externalitzar les cures (canguratge, feines de la llar, etc.) tampoc no és barat i, si l’economia ho permet, hi ha opcions que ens permetran construir un millor vincle d’aferrament segur amb les nostres criatures: les reduccions de jornada i les excedències per tenir cura d’un infant són un dret dels treballadors. Si aquests drets els exerceixen només les dones, estarem establint una jerarquia de prioritats amb biaix de gènere i perpetuarem desigualtats.

4. La lactància materna és una opció genial que té infinits beneficis.
Quan mamen, les criatures s’alimenten, descansen, troben consol, reben afecte, construeixen el vincle... tot això a la vegada. És cert: la teta és insubstituïble, i cal informar-se i fer tot el possible per protegir aquest espai íntim de relació entre la mare i el nadó (si és l’opció que ella ha escollit), perquè no sempre és un camí fàcil. Ara bé, ni de llarg és l’única manera de calmar una criatura: el porteig, el balanceig en braços al ritme de la música o la tonada d’una cançó de bressol són algunes opcions que poden funcionar. Cada pare haurà de buscar el seu propi mètode, però per trobar-lo farà falta temps i paciència.