Les lluites i prejudicis quan tens un fill diferent

Quantes vegades hem jutjat a algú per com s'ha comportat en públic? Quantes vegades hem mirat amb llàstima a algú amb una condició diferent? Quantes vegades ens hem cregut que això no anava amb nosaltres?

per Mariana Cazalá / Alba Carreres
L'arribada d'un nadó a una família marca un abans i un després a la vida de les persones que la formen. Durant l'embaràs, pot ser que la mare s'imagini com serà aquest nadó, quin color d'ulls tindrà, a qui s'assemblarà... i durant les ecografies rutinàries pot ser que senti com si hagués d'aprovar un examen. 

Si en alguna d'aquestes proves surt alguna cosa fora d'allò esperat pot ser que senti que el món es para. De vegades, ha d'esperar dies, que es fan eterns, per realitzar noves proves que confirmin (o no) un diagnòstic. I després una nova espera per tenir resultats.


Aquests dies són terriblement durs. Les pors habituals es multipliquen per 100 i sovint apareixen sentiments de culpa, ràbia i frustració. Davant d'aquesta situació, l'àmbit sanitari es limita a fer un seguiment de l'embaràs, però segons assegura la psicòloga especialista Salut Mental Perinatal i atenció a les discapacitats Mariana Cazalá, no s'acompanya degudament els malestars que experimenta la família en aquestes situacions.

"Els serveis de psicologia arriben tard i són insuficients. I si la dona no té una xarxa de suport potent o recursos personals per sobreportar el malestar, això pot desencadenar en trastorns psicoemocionals com l'ansietat o la depressió, que a la vegada afecten directament el desenvolupament físic i neurològic del nadó", explica.


A més, el diagnòstic que entrega l'àmbit mèdic, no sempre s'ofereix amb la sensibilitat necessària que requereix l'ocasió. De fet, segons explica Mariana, moltes mares lamenten l'atenció freda i poc humana que els brinden, fet que augmenta molt més la sensació de malestar. El mateix succeeix quan el diagnòstic arriba després del part, o en els primers anys de vida d'un infant, com és el cas de l'autisme, per exemple.

Són moltes les vegades que les mares detecten des dels primers mesos de vida del nadó, que el seu fill o filla té quelcom diferent: no mira als ulls, no somriu, es distreu amb facilitat, o potser les seves faccions denoten algun síndrome genètic. 

Davant de la seva verbalització es troben amb una societat, una família, unes amistats, que sovint els resta importància o directament els ho nega o els gira la cara i mira cap a un altre costat. I això els fa viure la situació amb gran soledat, sumada a la certesa que tenen al seu interior sobre la condició del seu fill o filla. 

Cada condició diferent fa que les famílies hagin de lluitar contra un estigma social, s'hagin d'encarar amb tabús, tràmits feixucs o ajudes que triguen molt en arribar o no arriben mai. La mirada aliena sovint reflecteix els prejudicis de persones que assenyalen, que et miren amb llàstima o que treuen conclusions sense conèixer la realitat que hi ha darrere d'aquest nen o nena que crida estirat a terra i de la mare esgotada que porta una càrrega tremenda a les seves espatlles.


"És tan necessari acabar amb aquesta falta d'informació, normalitzar les diversitats i la discapacitat de les persones que no compleixen amb els barems de la "normalitat". I també fa molta falta no generar tabús als nostres infants, contestar aquelles preguntes que facin des de la naturalitat, potenciar aquella curiositat sana que els caracteritza. 

Cal que aprenguin a acceptar les seves diferències i les dels altres i així entre tothom aconseguir una societat més oberta i inclusiva, més respectuosa amb les necessitats de tothom, també de les famílies que viuen una realitat diferent. La diversitat no ha de ser excloent, ens ha d'enriquir, de fer millors, ens ensenya una manera diferent de veure el món i de comunicar-nos, i construeix una societat més diversa i millor", assegura Mariana. 

Arxivat a:
CriançaGeneral
ALTRES NOTÍCIES
Imatge il·lustrativa
iStock
per Irene Ramentol
6 testimonis més de violència obstètrica
Imatge il·lustrativa
iStock
per Irene Ramentol
6 testimonis de violència obstètrica
Imatge il·lustrativa
Rafael Henrique
per Paola Roig
No totes hem de parir en una banyera al saló de casa nostra, ni tampoc hem de fer-ho a la sala de parts d'un hospital
Imatge il·lustrativa
per Alba Carreres / Roger Aranda
Claus per posar límits amb l'ús de pantalles
Logotip de Criar.cat

Responsable editorial: Alba Carreres
Continguts: Irene Ramentol
Director de nous formats: José M. Gutiérrez
Responsable de publicitat: Nadina Urgell

Editorial: Edicions Digitals de Premsa Local SL
Avís legal

Cerca a Criar.cat:

 

Trobem-nos a:

Contacta amb nosaltres