La Tribu Màgica | Gala Espín

Les cures a les llars d'infants s'han de basar amb el vincle

La psicòloga perinatal Paola Roig ens dona el seu punt de vista

La Tribu Màgica | Gala Espín
En el sistema en el qual vivim és obvi afirmar que les cures no estan al centre. Les adultes passem moltes hores a la feina remunerada per poder sostenir-nos econòmicament. Els lloguers estan pels núvols. I accedir a un pis de compra és cada vegada més utòpic. En un sistema que està basat en la producció costa molt fer lloc a la reproducció. A les cures.

Al final, les cures d’aquelles persones vulnerables, de les que tenen menys drets, queden a càrrec de l’Estat. De la institució. No parlo només de criatures, sinó també de la gent gran, que tot i que no és el tema que avui ens ocupa, em sembla important anomenar-ho. Les mares i pares ens passem el dia fora de casa. La petita a l’escola infantil. El gran al cole i després al futbol. L’avi a la residència. I la casa buida. O, com a molt, amb una mascota que espera desesperadament el moment en què arribem a casa i seiem cinc minuts a fer-li alguna carícia.


En cap cas diposito la responsabilitat (ni la culpa) de tota aquesta càrrega a les famílies, que prou portem. Però també em sembla que, de vegades, a l'anomenar tot això ens removem. És com si preferíssim no saber-ho. Com si preferíssim no pensar-hi gaire. No posar-hi consciència. Perquè si ho fem ens fa mal. Ens fa mal agafar perspectiva i veure fins a quin punt les necessitats reals no estan ateses. Ens fa mal adonar-nos que vivim en una roda de la qual costa molt sortir. És més fàcil triar la pastilla blava i seguir com si no passés res.

En el món de la criança, la famosa pastilla blava, ve acompanyada d’un discurs. Un discurs que ens ajuda a oblidar el que és real. Que ens fa creure que fins i tot aquesta és la millor opció, per nosaltres i per les nostres criatures. Un discurs que comença des del primer moment en que el nadó surt a la vida.


Ens diuen que no els agafem en braços, que es malacostumen. Que no dormim amb ells. Que perquè esclavitzar-nos donant pit. Que tornem a la feina com més aviat millor. Que tornem a la vida normal tan aviat com es pugui. Que els nens i nenes es nodreixen de compartir temps amb altres persones. Que necessiten la llar d’infants pel seu desenvolupament. Que les famílies no en sabem prou, necessiten professionals que se n’encarreguin d’elles.

El sistema és en ell mateix molt contradictori. Ens deixa en una tessitura molt difícil. Per una banda ens fa creure, durant tota la nostra vida, que tenir fills és gairebé una obligació. Una part més de la vida de les persones. Que sense procrear no estem realment completes (especialment les dones). I que si triguem massa "se’ns passarà l'arròs".

Però per altra banda, un cop som mares, i un cop, moltes de nosaltres, ens adonem de la revolució que implica tot plegat, del canvi que significa, de com de diferent n’és tot, el sistema ens empeny perquè tornem a produir. Al més aviat possible.


És com si se’ns digués “sigues mare, però sense que se’t noti gaire”. I òbviament, el més indicat per tenir cura d’aquestes criatures, és el mateix sistema. Propiciant així la separació i la institucionalització dels nadons. Tot forma part d’una cadena de separació, dolor, i sí, en cert grau, també trauma. Que anem reproduint, de generació en generació, amb por a mirar al que està passant realment. Amb por a fer-nos càrrec. Amb por a mirar de front i acceptar el món el que vivim.

És dolorós acceptar tot plegat, ho sé. Però per mi anomenar i descriure és el primer pas del canvi. No, les criatures de zero a tres anys no necessiten anar a l’escola infantil. Ni a l’escoleta. Ni a la llar. Les criatures en aquestes edats el que necessiten és el contacte estret amb els seus cuidadors principals. Necessiten el vincle.

Creixen i es desenvolupen en la relació. En els jocs que s’inventa el pare. Els contes que llegeix la mare. La sopa que cuinen amb l’àvia. La cançó que els hi canta el germà. I les ximpleries que fa la tieta perquè riguin. És cert que, més o menys als dos anys, comencen a sentir plaer en relacionar-se amb altres criatures de les mateixes edats. Però també és cert que aquesta necessitat la tindrien coberta amb una estona de parc a la setmana. La necessitat de socialització no justifica el fet d’haver d’estar vuit hores en una escola separats dels seus referents


Partint d’aquesta base, entenent que les llars són una necessitat adulta (i legítima òbviament, i més tenint en compte com de sobrecarregades anem moltes mares i pares) potser ens és més fàcil dissenyar espais on els infants puguin estar al centre. Espais on el que importi sigui el vincle. Les cures. La relació. No tant el que aprenen.

No tant el que fan. Si no el que són. Perquè d’això es tracta amb les criatures petites. D’acompanyar-les a construir la seva identitat. A entendre el que els hi passa. A posar nom a les seves emocions. A les seves necessitats. Entendre que ells són persones diferents als altres. I això succeeix de manera natural en el dia a dia. En el “ara tinc gana”, “ara tinc pipi”, “ara vull jugar”, “aquest soc jo”.

Atendre tot aixó es fa molt difícil, o gairebé impossible, en moltes escoles bressol. És per això que s’estableixen rutines per totes igual. Que hi ha tasques programades i horaris. Per la dificultat d’atendre individualment, les particularitats i necessitats de cada criatura. 

I això és justament el que hauria d’estar al centre. La satisfacció de les seves necessitats i la construcció de la seva identitat. Tota la resta, és accessòria. I això és el que vull plantejar avui aquí. Les adultes necessitem que ens cuidin a les nostres criatures mentre nosaltres no hi som. Però, com han de ser aquestes cures?

Podem començar a preguntar-nos quines activitats fan a l’escola. De quina manera aprenen. Des de quin lloc s’ensenyen els nous idiomes. Quin tipus de contacte tenen amb la natura i l’entorn. Com s’acompanya el control d’esfínters. Com s’acompanyen els conflictes entre iguals.

Aquí és on podem començar a posar pensament i paraula, per anar construint una realitat on nosaltres puguem estar bé, i les nostres criatures també.
ALTRES NOTÍCIES
Imatge il·lustrativa
Riho Kroll
Roger Aranda Rovira
Us passa? El psicòleg Roger Aranda ens explica què fer
Imatge il·lustrativa
Andrea Gabarró
Si tens el triangle Pikler i no saps ni qui és Pikler llegeix això
Imatge il·lustrativa
Marta Segrelles
La psicòloga Marta Segrelles ens en parla
Imatge il·lustrativa
Gala Espín
Paola Roig
La psicòloga Paola Roig ens parla de l'exigència que carreguem les mares i els pares en la criança
Logotip de Criar.cat

Responsable editorial: Alba Carreres
Director de negoci: Jordi Font
Director de nous formats: José M. Gutiérrez
Responsable de publicitat: Nadina Urgell

Editorial: Emercat Osona SL
Avís legal

Cerca a Criar.cat:

 

Trobem-nos a:

Contacta amb nosaltres