En article anterior us parlava sobre la importància de poder parar-nos a pensar què volem d'aquestes festes de Nadal. Què esperem. Què és per a nosaltres el Nadal. Què significa. I què de tot plegat volem transmetre a les nostres criatures. 

Un cop fem tota aquesta feinada i ens posem d’acord amb la nostra parella (cosa que a vegades no resulta fàcil) arriba el moment de transmetre-ho a la família extensa: àvies, avis, tietes, padrines… I és aquí on - a vegades - apareixen els problemes. Ara que s'apropen aquestes dates rebo moltes consultes relacionades amb aquest tema: com aconseguir que entenguin que volem regalar poc, què fem si traspassen els límits, què fer si insisteixen a oferir turró quan ja hem parlat que no… 

I la veritat és que no hi ha una resposta fàcil. Però, com gairebé sempre, podem començar reflexionant i fent-nos algunes preguntes. Que nosaltres haguem fet una reflexió prèvia, que nosaltres haguem pensat què signifiquen els regals, què volem fer amb aquests o com volem enfocar-ho no vol dir que les nostres famílies hagin fet el mateix procés. I pot ser ni volen ni poden fer-lo. M'explico. 

Potser nosaltres entenem el regal com una cosa material. I per tant, pensem que amb un parell de regals petits n’hi ha prou. I no necessitem res més. Però potser per la nostra àvia el regal no té la mateixa càrrega emocional.

Potser per a ella aquest regal és la seva manera de mostrar l’amor que sent pel seu besnét. Potser és la seva manera de fer-se present en la seva vida. De posar un gra de sorra. Potser, fins i tot, és la manera que té de sentir que encara pot donar alguna cosa, ara que potser ja no pot seure al terra a jugar o agafar-lo en braços. Potser, si aconseguim mirar-ho des d’aquí, des de l’amor que hi ha implícit en la majoria de regals, ens és més fàcil de sostenir. 

Si tornem a la càrrega emocional que pot tenir el regal per la besàvia, imagineu ara què significarà per a ella que li diguem que no el volem. Que no és necessari. Que s’ha equivocat, que no volíem una cosa amb tantes llums, o sorolls…

Potser podem entendre perquè s’ofèn. Perquè insisteix. Perquè, a vegades, es posa tant pesada: “Ai aquestes modes d’avui en dia”. Doncs perquè, potser, al final el que estem fent és rebutjar, de manera simbòlica, el seu amor. El seu afecte. I la manera que ella té de mostrar-lo. I si ho entenem així potser podem comprendre també més fàcilment perquè s’ofèn, perquè li molesta, perquè entra en guerra amb nosaltres. 


Ens podem plantejar també com marquem aquests límits. I quins marquem. I quins potser val la pena deixar anar. No fa massa una mare del grup de bimaternitat explicava que quan ella era petita i arribava el dia del seu aniversari, cada criatura de la seva classe portava un regal.

La seva mare els hi deixava obrir tots, un per un. Després, quan tothom havia marxat, quan la festa ja havia acabat, la seva mare li deixava escollir-ne tres o quatre. I la resta, els donaven. A amigues o a criatures que no tinguessin accés a tantes joguines. Ella recorda viure-ho bé.

No recorda tristesa ni dificultat. La seva mare ho tenia clar, i per tant ella també. Em sembla interessant aquesta experiència perqué ens posa davant que hi ha moltes maneres de fer les coses. I no sempre impliquen la confrontració i el conflicte. Podem decidir quines coses són realment importants per nosaltres. Quines volem lluitar i que realment s’entenguin. I quines, potser, podem gestionar d’una altre manera. 


I amb el Nadal, potser podem enfocar-ho d’una altra manera. Potser podem acceptar i agrair els regals (l'amor simbòlic) que ens dona la família extensa. Aquella tieta que viu fora. Aquell cosí que viatja tant. Aquella àvia que veiem menys del que voldríem. Potser podem acceptar-ho i després decidir què en fem de tot això.

Podem guardar els regals i repartir-los durant l’any. Podem canviar-los si ho veiem necessari. Podem deixar-los a casa la sogra perquè els gaudeixi quan la visiti. O podem, fins i tot, com feia la família que us comentava, decidir quins ens quedem i quins no. 

Això no vol dir que no haguem de posar límits i que no puguem expressar el que necessitem. Però sí que podem pensar quan no val la pena posar-nos en guerra. Potser podem pensar perquè per a l’altra persona és tan important això. I fins a quin punt ho és per a nosaltres.

Perquè, no oblidem, com comentàvem la setmana passada, que el Nadal no va només de regals i de turrons. El Nadal va també de fer família. De sentir-nos unides. De cuidar-nos. I ens pot servir per recordar-ho. Per poder agafar perspectiva a totes plegades. Per poder mirar-nos i decidir a qué donem realment la importància. Per poder intentar posar amor i veure l’amor en els actes dels altres, fins i tot en aquells que, en ocasions, ens resulten tan irritants.