Quan arriben abans d’hora: la realitat sense filtres de tres mares de prematurs

Part i postpart

D’un part inesperat a les pors pels percentils i l'edat corregida. La Marta, la Sònia i l’Esther relaten la seva experiència en el marc del Dia Mundial de la Prematuritat

Publicat el 17 de novembre de 2026 a les 12:00
Actualitzat el 17 de novembre de 2026 a les 12:20

La Marta, la Sònia i l'Esther tenen una cosa en comú: totes tres són mares de fills que van néixer abans d'hora i les seves històries explicades sense filtres visibilitzen la prematuritat amb tot el que implica. Des de la gestió i el dol d’un part que no va ser com l'havien imaginat, passant per la logística i la culpa durant l'ingrés a l'UCI de nounats, la dura separació dels fills grans que les esperaven a casa o totes les pors perquè aquelles petites criatures continuïn endavant i sense complicacions. 

Ningú no està preparat perquè un embaràs que avançava amb normalitat faci un gir sobtat i acabi en un part prematur. De cop, els plans es desfan, les maletes es queden a mig fer i l’inici de la maternitat es trasllada a una unitat de neonatologia marcada per les alarmes, les incubadores i la incertesa.

Aquest xoc no només implica una cursa d'obstacles mèdica per a la criatura, sinó també una sacsejada emocional profunda per a les famílies: des de la soledat de tornar a casa amb els braços buits fins a la culpa d’haver de deixar de banda els fills grans o la pressió constant per l’evolució del pes. Precisament, el passat 15 de novembre en el marc del Dia Mundial de la Prematuritat a Criar vam entrevistar una neonatòloga i una psicòloga per entendre i visibilitzar tot el que implica que un infant neixi abans d'hora. 

La Marta, la Sònia i l’Esther van viure aquesta experiència des de realitats molt diferents, però amb un fil conductor comú: l'aprenentatge de sostenir la por i adaptar-se al ritme dels seus fills.

El xoc inicial: quan tot el que havies imaginat s’esborra

Per a moltes mares, la prematuritat irromp sense avisar, trencant qualsevol expectativa prèvia. L’Esther, que es defineix com una persona molt controladora, havia planificat al detall el naixement del seu fill Xavi després d’una fecundació in vitro: havia calculat els terminis perquè fos dels grans de la classe i havia dissenyat un part natural en banyera i sense epidural. Però una preeclàmpsia greu ho va precipitar tot i el 27 de desembre i amb 35 setmanes de gestació li van haver de practicar una cesària d’urgència amb anestèsia general perquè la vida de tots dos corria perill. "Res del que havia imaginat es va complir. Em vaig despertar sola i em va costar molt assumir-ho", relata.

La mateixa sensació de vertigen la va viure la Marta quan va haver de tornar de les vacances perquè un malestar general va derivar en una fissura de la bossa a la setmana 34 i en una cesària d’urgència per baixades cardíaques del seu fill Pol, que va néixer amb 1.800 grams. "No ens ho esperàvem en absolut. Abans de marxar cap a urgències li vaig dir al meu fill gran, el Roger, que tenia 3 anys: 'La mama ara torna'", recorda. Però no va ser així. 

Ni tan sols tenir formació mèdica et blinda davant d'aquest cop. La Sònia i el seu marit són pediatres, però a la setmana 30, en plena pandèmia, unes contraccions a les quals no va donar importància van resultar ser una amenaça de part prematur. "No ho vam veure venir", admet.  A les tres els costa explicar aquest moment. S'emocionen, se'ls talla la veu i el silenci a l'altra banda del telèfon denota que aquella ferida encara no ha sanat del tot. 

La soledat, la culpa i els germans grans

Quan el part s'avança, la logística familiar salta pels aires i apareix un sentiment de culpa difícil de digerir respecte als fills que es queden a casa. La Sònia va estar ingressada un mes sencer per intentar frenar el part fins a la setmana 34, sumat a un aïllament extrem imposat per la Covid. "El més dur va ser la separació del meu fill gran, el Jan, que llavors tenia 2 anys. No podia entrar ningú a l'hospital", explica. L'angoixa de no veure'l la va portar a demanar l'alta voluntària en un moment donat, només li permetien veure'l trenta minuts al vestíbul de l'hospital dos cops per setmana.

Tot i la duresa de l'ensurt, el Pol va néixer bé, va plorar i van poder fer un breu pell amb pell abans que se l'enduguessin a l'UCI de nounats. Allà s'hi va estar 15 dies. No va necessitar assistència respiratòria, però la logística familiar es va capgirar: "Jo em passava de nou del matí a nou del vespre a l'hospital i pràcticament no tenia moments per al Roger. La meva relació amb ell va canviar, tot i que ho va viure relativament bé", explica encara emocionada. A més, destaca el buit emocional d'aquelles setmanes: "Et donen l'alta a tu, però tornes a casa sense la criatura". "Recordo que a les nits em despertava per treure'm llet i ho passava molt malament, encara em sentia més sola". 

En aquests dies d’incertesa, el vincle amb els professionals esdevé un salvavides, tot i que la barreja d'emocions és intensa. La Marta defineix l'equip de neonatologia com "un 14; acaben sent la teva família", però reconeix la contradicció del dia de l'alta: "Tens moltes ganes de normalitat, però alhora tens una por terrible de marxar d'allà perquè saps que està vigilat".

En el cas de la Sònia, quan finalment va néixer l'Abril (amb 1.900 grams i els pulmons madurats), van poder fer ingrés conjunt a l'habitació i l'evolució mèdica de la nena va ser molt bona, però el seu coneixement professional li va jugar en contra: "El cap et pensa tot el que li pot passar i va ser molt complicat separar el coneixement com a pediatre del de mare. Només volia centrar-me a estar per la nena".

Quan s'apaguen els monitors: percentils, por i edat corregida

El camí no s'acaba en sortir de l'hospital. El Xavi, el fill de l'Esther, va néixer amb 2 quilos però molt petit de talla i no li havien pogut administrar la medicació per madurar les vies respiratòries. I van arribar les complicacions: patia disfàgia (el cartílag del tub digestiu no era prou fort i feia broncoaspiracions en menjar, cosa que l'obligava a estar sempre incorporat) i, més endavant, una bronquiolitis greu el va tornar a portar a l'hospital i va fer que a l'Esther se li tallés la llet per la pressió i l'estrès. "Durant tot el primer any vaig patir per la seva supervivència", confessa.

Aquesta alerta constant xoca sovint amb la pressió externa i la incomprensió de l'entorn. "T'has d'enfrontar a la incomprensió amb el tema de l'edat corregida; la gent et jutja perquè sembla que hagis de fer càlculs per explicar l'edat del teu fill", lamenta l'Esther. Per a ella, el punt d'inflexió va ser trobar un pediatre que deixés d'obsessionar-se amb els percentils per mirar l'evolució global del nen, i envoltar-se d'un grup de mares que l'acompanyessin sense alimentar els "i si...".

L'empremta invisible de la prematuritat

Avui, el Pol (de 2 anys), el Xavi (de 4) i l'Abril (que ja en té 6) fan vida normal i creixen al seu ritme, tot i que en alguns casos encara mantenen algun seguiment puntual a neonatologia. Les històries de la Marta, la Sònia i l'Esther posen sobre la taula una realitat sovint silenciada: l'alta hospitalària no és el final del camí. Quan s'apaguen els monitors, comença una etapa igual d'exigent marcada per les revisions constants i la gestió de les pors que s'arrosseguen. Tres relats que demostren que, per cuidar un nadó que ha arribat abans d'hora, és imprescindible cuidar també la salut emocional de qui el sosté.

Escull Criar com la teva font preferida de Google