Hi ha molts aspectes de la maternitat on succeeix això, però un dels grans temes és el del vincle amb el nostre nadó. Ja durant l’embaràs sovint se’ns diu que hem de connectar amb el nostre nadó. Que hem de vincular-nos. Que hem de parlar-li. Que hem de poder gaudir d’aquests mesos màgics.

 

I sí, a vegades és així. I a vegades no. No em cansaré mai de dir que no hi ha una sola manera de viure la maternitat. N’hi ha tantes com mares. I amb el tema del vincle prenatal succeeix el mateix. Hi ha dones que es sentiran connectades amb aquest bebè des de el primer moment que van veure el positiu. I hi ha dones que necessitaran un temps. Per mentalitzar. Per integrar. Per començar a fer espai a la idea de que seran mares. 

 

Recordo molt bé a una dona del grup d’embaràs que ens deia “És que jo no sé parlar-li al meu bebè en veu alta. No m’agrada. No em resulta natural. No ho gaudeixo”. I al final el que jo veia aquí és l’exigència. El donar per fet que ho hem de fer totes igual. El vincle no està en una cosa concreta. No està en parlar-li en veu alta o fer una meditació. El vincle està en l’actitud. El vincle està en quan ens imaginem aquest bebè. Està quan preparem les coses per la seva arribada. Està quan parlem de com serà quan ella arribi. Tot això és comunicació amb ell o ella. És fer-li espai. És vincular-se.

De manera semblant passa quan ens coneixem fora de la pell. És habitual sentir a mares comentar que es van enamorar a primera vista dels seus nadons. Que van sentir l’amor més profund. Un amor inimaginable. Incomparable. I sí, a vegades és així. I de nou, a vegades no. Les vivències, al igual que les persones, són múltiples i diverses. I no es tracta de jutjar què és millor. Sinó d’entendre, de comprendre, de donar espai.

 

Recordo també amb molt d’amor a una mare que m’explicava que es sentia molt culpable. Quan va néixer la seva criatura no va sentir això que es suposa que hauria d’haver sentit. Ella va viure un part traumàtic. Difícil. Complicat. On no es va sentir recolzada. On no es va sentir cuidada. I, al principi, al mirar la seva criatura recordava també tot l’infern pel que havia passat. Sentia ràbia, culpa, tristesa… Ella creia que era el seu nadó qui li feia sentir tot això. I això li generava un gran sentiment de culpabilitat. 

 

Jo li vaig poder dir que potser tot això que sentia no era el seu bebè que li provocava. Era la seva vivència. Tenia dret a estar enfadada amb el part que havia tingut. Tenia dret a estar entristida. Tenia dret a estar espantada. Tenia dret també a enfadar-se amb els professionals sanitaris. Perquè el primer de tot és això: legitimar les nostres emocions. Donar-los un espai. 

 

En donar aquest espai que sentia vers el seu part, en parlar-ne, en fer-li lloc va poder també anar integrant l’experiència. Anar-la acceptant. I així, anar integrant també a aquest bebè. Anar-se integrant a si mateixa com a mare. I anar fent espai a aquest vincle.

 

Que et sentis estranya després del part no vol dir que no estimis aquest nadó. Vol dir que tens molt per elaborar. Vol dir que això és un procés. Potser et costa, a l'inici, reconèixer la teva criatura com a teva. Potser no te la imaginaves així. Potser encara estàs paint l’experiència brutal que acabes de viure. Potser pensaves que seria d’una altra manera. Són moltes coses les que estan passant al mateix temps. I té sentit que necessitis un temps, uns dies, per poder integrar tot plegat. 

 

El que vull dir-te és que et miris amb amor. Que et miris amb compassió. Que intentis deixar l’exigència de banda. Que intentis deixar els ideals de banda. No hi ha una sola manera d’estimar. No hi ha un temps concret en que triga en forjar-se el vincle. Hi ha històries individuals. Vivències pròpies. I cadascuna d’elles requerirà les seves condicions.