El meu fill/a ha deixat de menjar amb coberts sol/a... No vol dormir o anar al lavabo sense que l'acompanyi. Ja no es posa les sabates sense ajuda... Quan, de sobte, fan marxa enrere en petites conquestes d'autonomia, a les persones adultes ens costa molt de comprendre. I és normal perquè el fet que s'autoreponsabilitzin de les seves necessitats bàsiques ens alleugereix una mica la criança. 

Arribats a aquest moment, hem d’observar amb atenció i saber distingir la possible causa d’aquest canvi. Pot ser que el nostre infant hagi perdut l’interès perquè encara li genera un esforç important i necessita l’acompanyament adult, pot ser que prefereixi que li faci l’adult perquè li fa mandra fer-ho ell/a sol/a o perquè està cansat. Però també pot ser perquè no es trobi bé o per alguna causa emocional que l’està afectant més profundament i necessita sentir a l’adult a prop, com per exemple, en moments de canvis importants a la família (arribada d’un/a germà/na, adaptació a l'escola,...).

Segons la causa, haurem d'actuar d'una manera o d'una altra:

Si ha perdut l'interès, hem de tenir clar el que no hem de fer: no cal convèncer amb jocs o recompenses o voler que recuperi l'interès ràpidament perquè aconseguirem el contrari.

Si és per mandra i cansament podem acompanyar-lo en la tasca i posar-hi un toc d'humor per facilitar aquesta acció.


 I, per últim, en el cas que sigui per alguna causa emocional o perquè estan malalts haurem d’anar a l’arrel i fer-lo sentir escoltat, acompanyat i estimat, sense por de “tornar enrere” perquè en aquests moments l’important no és que ho facin tot sols, sinó que sentin que quan més ho necessitin podran tornar a nosaltres per sentir-se recolzats, cuidats i estimats.

Perquè demanar ajuda quan no ens sentim bé, no ens fa més dèbils, sinó tot el contrari ja que vol dir que som conscients de com estem o ens sentim i sabem demanar ajuda al nostre voltant per poder estar millor en un futur.

En tot el que hem esmentat, sempre hem de tenir present que cada tip o petit consell s’haurà d’adaptar a cada context i infant. Per tant, no cal caure en extrems i voler fer-ho tot perfecte per por a que el nostre fill/a no sigui mai autònom o tingui una baixa autoestima.

No ens ha de moure la por, sinó l'amor per fer-ho el millor possible cada dia, confiant i reduint angoixes. Saber que fent el millor que podem en cada moment està bé i si no podem pel motiu que sigui, també està bé. L'important és tenir la informació i poder actuar amb consciència però sense pressions, ni culpes.