L'Elena té 68 anys i recorda com, de ben jove, es va trobar una realitat impossible d'esquivar. En plena prohibició de l'avortament -perseguit amb penes de presó- i de nul·la informació pública, les dones embarassades arribaven als cercles feministes i d'organització popular demanant un consell, un camí, un número de telèfon. El que fos que els permetés posar fi a un embaràs no desitjat.

Aquelles dones li recordaven les històries que havia sentit a casa. "La meva mare m'explicava com algunes dones es tiraven per l'escala de casa o s'introduïen objectes calents a la vagina. Eren els remeis que havien sentit i que tenien a l'abast", rememora Julià.

Sabia, també, que amb els anys havien proliferat espais clandestins en què les dones que s'havien quedat sense opcions acabaven jugant-se la vida per aturar l'embaràs. L'única via segura, almenys per a la gran majoria de butxaques del país, va acabar sent mirar cap a l'estranger. I, sobretot, cap a Londres.

Mentre estudiava Medicina, als anys 70, Julià es va començar a trobar una realitat paral·lela que ja havia posat les primeres pedres per combatre la marginalitat sanitària a què s'abocava les dones que volien avortar.

"Partíem de la premissa que una dona embarassada si vol avortar, avortarà. I el que havies de fer és apropar-te a què ho fes amb les millors eines i garanties possibles".

Això, a Catalunya, era gairebé impossible. Els anticonceptius eren prohibits en la immensa majoria de casos, i posteriorment, interrompre un embaràs era missió impossible. Però els cercles veïnals, i en especial les vocalies de dones, juntament amb alguns sanitaris i els espais feministes, van obrir una esquerda en aquesta opressió que el franquisme va instaurar i que va trigar fins al 1985 a despenalitzar-se, en alguns casos. 

En un món sense Internet, amb molt menys recursos a l'abast de la població, les xarxes informals suposaven l'única certesa a què aferrar-se. Això feia que dones que arribaven per primera vegada a punts veïnals de l'Hospitalet de Llobregat, amb els que Julià tenia contacte, acabessin viatjant a Londres amb un servei tancat que incloïa un pas per una clínica i un dia de descans abans de tornar a agafar l'avió. I poc més.

"S'havia de fer tot el possible perquè els pares o altra gent de l'entorn ho sabés el mínim possible. I era l'època d'expansió de la dona al mercat laboral. Algunes es demanaven el divendres, viatjaven, avortaven, i el dilluns a treballar com si res", apunta Julià, com a ginecòloga vinculada durant anys a l'Associació de Drets Sexuals i Reproductius. 


Els perfils eren diversos, però moltes vegades es tractava de dones que havien tingut dos o tres fills i no volien haver-ne de tenir més. També n'hi havia que fins i tot no volien que la parella se n'assabentés. Quan ningú podia acompanyar la dona embarassada, les associacions feministes arribaven a enviar algú que fes costat aquella dona desconeguda però amb un problema universal. En alguns casos, no s'arribava a això, tampoc, i alguna dona havia de fer-ho sola.

"La part bona és que un divendres un avió podia aplegar 25 dones que anaven a fer el mateix, que estaven neguitoses, i es reconeixien entre elles. Acabaven intercanviant telèfons i fent-se costat, també", menciona ara Julià. Quan tornaven, en canvi, hi havia "un somriure de banda a banda de la cara", explica la mateixa activista que acabaria treballant durant dècades al primer Centre de Planificació Familiar de Catalunya, al Prat de Llobregat, que van fundar Carmina Balaguer i Maruja Pelegrín.

Dels "drames" que arribaven al Clínic als avions a Londres

Julià recorda el paper clau que van tenir durant aquells anys figures com la de la doctora Assumpció Villatoro, però també espais com la DAIA (Dones per l'Autoconeixement i l'Anticoncepció). I en aquestes referències apareix també el nom del ginecòleg Santiago Barambio, qui als anys 60, des de l'Hospital Clínic, es va trobar una evidència que el significaria. "La meva guàrdia era els divendres. I era llavors quan es feien les interrupcions d'embarassos clandestines, perquè la dona pogués descansar durant el cap de setmana. I això va fer que em toqués trobar-me tots els drames dels avortaments mal fets a Barcelona, que eren una salvatjada", detalla a Nació. 

Si una dona començava a dessagnar-se, els mateixos encarregats de fer els arranjaments matussers enviaven la pacient al Clínic. "Érem tots molt esquerranosos i allà no denunciàvem ningú", explica Barambio, en una època en què es podia acabar a la presó per avortar en territori nacional.

De fet, ja des de la guerra civil el col·lectiu professional va quedar marcat per no assumir el rol assignat pel patriarcat i s'han documentat casos, com el de Magdalena Liñan, que va ser condemnada a presó, i assassinats de llevadores sota l'eufemisme de mort per hemorràgia cerebral. 

Poc després, amb un col·lega de professió, va començar a teixir complicitats amb un metge instal·lat a la capital del Regne Unit, el doctor Rutter. "Vam organitzar una manera d'enviar dones des de Barcelona a Londres. Tot i que inicialment no era senzill: calia passaport i per això necessitaves també el certificat d'antecedents penals, que es demanava durant el franquisme. Tot trigava una mica", apunta el ginecòleg encara en actiu. Poc després, el doctor Rutter es va convertir en la referència absoluta. El número de la seva secretària passaria pel boca-orella barceloní i metropolità, quan les dones es trobaven sense opcions.

Els diners que "sempre apareixien"

Al marge dels casos més greus -que seguien deixant exemples d'avortaments clandestins de risc- la majoria de dones que arribaven a explicar en algun entorn associatiu la voluntat d'avortar, acabava viatjant per fer-ho. Hi havia excepcions, com les dones amb més poder econòmic, que arribaven a costejar-se les intervencions il·legals que algunes clíniques feien aquí i tenien un preu molt alt, assenyala Elena Julià. Però el més normal era acabar anant a Londres -o a França, en alguns casos, i a Amsterdam, a posteriori-. El preu poques vegades va ser una barrera. 

"Té un punt inexplicable, però les peles sempre apareixien. Era un cost important. S'havia de pagar el viatge, l'estada, l'operació... Podia ser l'equivalent a dos mesos de sou d'un treballador normal", apunta el ginecòleg. Tot seguit, recorda que hi havia fons de solidaritat d'associacions de dones, o alguns casos en què eren les mateixes amigues les que acabaven posant els recursos que calgués, entre totes. "S'organitzaven recollides de diners si calia", afegeix Julià. 


Cap al tard dels anys 70 i principis dels 80, mentre no es revertia la llei, Montse Benito es va trobar experiències similar. En el seu cas, des de la vocalia de dones de l'associació veïnal de la Prosperitat, a Nou Barris. Hi feien atenció i informació sobre els drets sexuals i reproductius, però l'avortament encara seguia sent un conflicte permanent. "Prendre la decisió de fer una interrupció de l'embaràs ja et feia posar sobre la taula totes les teves contradiccions i angoixes, però haver d'anar a un altre país, sense dominar l'idioma ni res, era una heroïcitat.

D'alguna manera, s'hi anava per la confiança que es generaven en aquelles xarxes informals i per la creença en aquella gent que t'havia facilitat un número de telèfon", reflexiona Benito. Una dona que va viatjar a Londres a avortar i demana anonimat, incideix en aquesta idea: "Tranquil·litzava saber que s'havia fet tantes altres vegades i que era una via amb el suport de les associacions i experts ginecòlegs". 

D'alguna manera, iniciatives com del doctor Rutter, les organitzacions feministes o l'agència de viatges Tulsa, de Comissions Obreres, van "treure de la clandestinitat les pràctiques que es van estendre amb el franquisme", afegeix Montse Benito.

Ara, tant a ella com a Elena Julià les alarma veure el retorn de plantejaments de partits de govern, com el de Vox a Castella i Lleó. "Són molt perillosos, i fa por. Però és que mai ha acabat d'estar resolt i és com un pèndol. Amb els anys va i ve. I encara no s'ha tancat", clou la doctora Julià, ja retirada.