El nivell de pors que tenim com a mares i pares està íntimament lligat amb el nivell de por que tenim a la vida, en general, i que es va crear en la nostra infantesa, quan hi havia situacions emocionalment complexes que no podíem entendre, que ningú esmentava ni ens explicava amb paraules que poguéssim comprendre i, sobretot, de les que no teníem ni els recursos ni la capacitat de fugir-ne. Ens ho explica la consultora en maternitat i infància, creadora de l'Art de Maternar i autora del llibre "Totis i l'Art de Maternar", Judit Pla. 
 
L'impacte emocional, juntament amb la sensació d'estar atrapat/da, és el que genera una por vital que després ens acompanya sempre fins que la tornem a mirar als ulls amb coratge tot revisant la nostra infantesa.
 
S'ha demostrat científicament que el fet de créixer en una família tòxica o amb cert grau de toxicitat, per exemple, genera nivells d'estrès posttraumàtic, que resulta directament proporcional al grau de toxicitat de la família.
 

En casos de famílies en les que el nivell de toxicitat era elevat, pot arribar a generar estrès posttraumàtic complex, que es considera un trastorn causat per la criança. Però a diferència de l'estrès posttraumàtic puntual, els flaixbacs emocionals de l'estrès post traumàtic complex no te un component visual.
 
És a dir, per exemple, una persona que hagi tingut un accident de cotxe tindrà un estrès posttraumàtic focalitzat en conduir o anar en cotxe. I tindrà imatges recurrents de l'accident. Mentre que l'estrès posttraumàtic de criança és ambiental i no va acompanyat d'imatges.

De manera que, una vegada que siguem adults i molt especialment en el nostre rol de mares i pares, i ens trobem en situacions similars a les que vàrem viure en la nostra infantesa, se'ns activarà el subconscient, ens sentirem en perill i actuarem en una de les quatre respostes possibles a l'estrès:

Lluitar
 Fugir (físicament o emocionalment carregant la nostra agenda per no entrar en contacte amb el nostre patiment).
 Paralitzar-nos, congelar-nos sense respondre.
 Sotmetre'ns, intentar complaure a la persona que sentim com una amenaça.  

Per això, i per tal de no transmetre les nostres pors als nostres fills, és tan important que revisem la nostra infantesa amb ànim de detectius, per esbrinar el que realment va succeir i amb coratge per mirar a la por als ulls, que és la única manera de superar-la i no transmetre-la als nostres fills.