Ahir vam operar al nostre fill d'un any i mig a un hospital de Barcelona. Mentre durava l'operació vam escriure aquest text.

Volem visibilitzar la situació perquè les famílies que estiguin passant per això no se sentin soles, per fer pinya i donar veu a algú altre que potser fins ara no s'ha sentit capaç de dir res però que ara s'ha sentit valent i fort per dir-ho. 

No s'entén de cap manera que a un hospital infantil no deixin entrar la mare, el pare o a un familiar proper a acompanyar el seu fill o filla fins que s'adormi per l'anestèsia que li administren abans de començar una operació en un quiròfan.

Bé, no s'entén a un hospital infantil ni tampoc a cap altre. No entenc per què no hi ha una sala preparada, annexa al quiròfan, on l'infant s'adormi juntament amb el familiar escollit, en el nostre cas, al costat de la mare.

És realment dur deixar al teu fill a la porta d'un ascensor que s'està tancant, amb plors i llàgrimes, amb tan sols 1 any i pocs mesos; amb un desconegut que no coneix de res, sense poder entendre on va ni què està passant, encara que li hagis intentat explicar prèviament. 

S'hauria de tenir en compte la salut mental i emocional de totes les criatures del planeta que han de passar per un quiròfan. Tenir la mà de la mare o d'un familiar proper al seu costat, poder-la tocar, sentir la seva olor i saber que és allà al costat evitaria el disgust, la por, la incertesa i la soledat que han d'afrontar en quedar-se sols de camí al quiròfan quan ni tan sols saben encara ni què és. 

Nosaltres hem decidit deixar constància de la nostra reclamació, perquè en un futur els hospitals s'ho puguin plantejar. Esperem de tot cor que si mai hem de tornar, aquest moment hagi canviat i se li doni la importància i la delicadesa emocional que es mereix.

Una família de tantes com n'hi deu haver que ho han viscut amb la mateixa pell.