Fa molt i molt de temps, en un castell d’un país molt llunyà, hi vivia un drac que espantava a tothom qui gosava acostar-s’hi. Estava molt sol i molt trist.

Un dia va decidir sortir al carrer per veure si així feia nous amics i amigues. El drac, però, tenia un petit problema, i és que quan es posava nerviós treia foc per la boca, pel nas i pels queixals. Quan això passava la gent corria morta de por i s'amagava.

Fins i tot es pensaven que amb les seves grans dents se’ls podria arribar a menjar. Ningú volia ser amic del drac. 

Aquell dia no va ser una excepció. Tant bon punt va trepitjar la plaça de la vila, nenes i nens, petits i grans van començar a córrer i a tancar-se dins de les cases, amb pany i forrellat.

El drac va començar a posar-se molt nerviós. Cada cop treia més flames. I Més, i més... Intentava tapar-se la boca amb les potes, però el foc sempre trobava l'escletxa per colar-se. Per sort tothom ja era a casa, i no podia fer mal a ningú.

Bé, tothom tothom... potser no. Hi havia una noia que continuava caminant com si res. Era la Gina. El drac es va quedar molt estranyat de veure que la jove no corria com les altres.

- Què et passa? - li va preguntar la Gina al drac. Alguna cosa li deia que el drac necessitava ajuda.
- Parles amb mi? No et faig por?
- va preguntar sorprès el drac
- Per què m'hauries de fer por?
- va respondre la Gina
- La veritat és que no ho sé. Però tothom qui em veu s'espanta, i fuig corrents – va confessar el drac, trist- Perquè em poso nerviós i trec foc pels queixals…
- Treus foc? Uau!!! -va exclamar sorpresa la Gina
- Si poguessis controlar-ho podries fer coses molt bones! Podries donar escalfor a tot el poble, amb el teu foc podríem cuinar, i a més segur que amb la força de les teves flames, la ciutat sencera es podria il·luminar.
- No ho havia pensat mai! -va reflexionar el drac.
- Em podries ajudar a fer-ho? - va preguntar a la Gina
- No ho he fet mai, però ho puc intentar -va contestar.

I així va ser com la Gina i el drac van buscar un racó ben lluny del poble, i ben apartats de la gent, i van començar a practicar. Al principi el drac no aconseguia controlar les flames. Van tenir més d'un ensurt.

La Gina tenia preparats uns sacs de sorra i galledes d'aigua per evitar que hi hagués un incendi. Pel poble va començar a córrer la veu que la Gina era amb el drac, envoltada de flames, que era molt violent i que la vida de la noia corria perill.

Un cavaller que passava per aquella contrada, Jordi, va sentir la notícia i va decidir posar-hi remei. Va pujar dalt del seu cavall i amb una llança va dir que mataria el drac i salvaria la donzella. Quan va arribar al lloc on hi havia la Gina amb el drac, el cavaller gairebé no veia res. Estava tot ple de fum del foc.

El drac era molt i molt a prop del Jordi, tot i que el cavaller no aconseguia veure’l. Quan de sobte es va girar i va veure el gran animal darrere seu i es va espantar tant que va agafar la seva llança i va clavar-li.

- Què fas? - Va dir la Gina al cavaller Jordi
- Salvar-te - va contestar a la Gina
- Salvar-me a mi? Però si a mi no m'has de salvar de res, ja em sé cuidar sola - li va contestar la Gina- Soc aquí perquè el drac vol aprendre a controlar els seus poders. Si ho aprengués a fer el drac podria ajudar molt a tot el poble, i nosaltres podríem ajudar-lo a ell portant-li menjar i fent-li companyia. El pobre se sent molt sol. Ningú fins ara s’ha parat a escoltar-lo i a entendre què li passa.
- Aleshores no són certs els rumors? Al poble tothom diu que et té aquí tancada i que estàs en perill.
- Això no és cert! Estic aquí per ajudar-lo. Té la manta aquesta i ajuda'm a apagar el foc, corre, que no vull que es cremi tot. I així va ser com en Jordi, la Gina i el drac van començar la seva amistat.

I a poc a poc, amb el temps, el drac va aprendre a controlar el seu foc. Primer va ser un veí, a qui se li havien acabat els llumins, qui va anar a casa del drac a demanar-li que li encengués un branquilló, a canvi d'una bona sopa.

De mica en mica la gent s'anava animant i visitava el drac per demanar-li que escalivés uns pebrots amb la seva flama o els encengués la llar de foc. El drac cada dia tenia més amigues i amics amb qui s'intercanviava llibres, contes, i li portaven menjar i queviures ja cuinats amb el seu foc.

El drac no podia ser més feliç. Tan feliç que un dia, fins i tot, li van caure unes llàgrimes a terra. Les llàgrimes del drac van regar un sorral on, casualment, hi havien caigut unes llavors. I allà hi van brotar unes roses vermelles i precioses. Era el 23 d'abril.

Aquell dia van decidir fer una festa a casa el drac. Una festa amb roses i llibres. Sense estigmes, sense etiquetes ni prejudicis. Una festa que se celebraria per sempre més. La festa de Sant Jordi, Santa Gina i el drac feliç.