Com s'han sentit les mares que no han gestat durant el procés d'embaràs? Quin és i ha estat el seu paper en la criança? Els ha costat més o menys trobar-lo? Quins sentiments o sensacions se'ls ha despertat.

Són molts els dubtes que es generen a les parelles de dones quan volen ser mares: Com ho farem? Quina de les dues gestarà? Serà per mètode ROPA o inseminació simple? Alletarem les dues o ho farà només la que gesta? 

A partir d'una consulta que hem rebut a Criar.cat a través del nostre apartat "El consultori", on una mare ens demanava testimonis d'altres mares no gestants, us oferim aquest article amb experiències ben diverses. 

Parlem dones que conjuntament amb la seva parella també dona han decidit tenir una criatura i no l'han gestat elles. L'objectiu d'aquest article és generar referents, donar veu i explicar situacions que fins ara ben poc s'han tractat. 


Raquel

Com us vau sentir durant l'embaràs de la vostra parella? Quins dubtes van sorgir?

En el nostre cas va ser una inseminació simple, natural sense estimulació. No vam fer un mètode ROPA perquè no teníem la necessitat de realitzar aquest mètode. Volíem ser mares i la genètica és quelcom que no ens importa. 

El nostre projecte neix des de l'amor i no des de la genètica. De fet l'eslògan de "la maternitat compartida" per referir-se al mètode em sembla irreal i no correcta. Tota maternitat, sigui amb càrrega genètica o sense, és una maternitat compartida. 

La veritat és que durant l'embaràs em vaig sentir molt bé, molt il·lusionada i emocionada. Gaudia al màxim de l'embaràs. Viure'l des de l'altre costat és molt bonic si t'impliques i saps gaudir-lo.

En el meu cas havia estat mare gestant feia cinc anys de bessones, un embaràs força complex, per la qual cosa no ho vaig poder viure ni gaudir tant com en l'embaràs de la meva dona. 

M'encantava anar a les ecos, pintar la panxa de la meva dona en les diferents setmanes per tenir el nostre àlbum fotogràfic, posar la meva mà sobre la seva panxa i notar com es movia... En certa manera era el meu embaràs també, no la meva gestació, però sí el meu embaràs i em vaig sentir molt feliç! I sense nàusees!


Creus que la manera de buscar l'embaràs ha influït en la teva relació com a mare?

 No. En absolut. És a dir, hi ha moltes dones que per determinades situacions decideixen gestar una o l'altra, per edat, per temes laborals, per problemes de fertilitat...
El tema d'un embaràs en una parella de dones és un tema consensuat, no espontani. Neix des de l'amor, des de la unitat i el desig de formar una família amb criatures. 

Com t'has sentit una vegada has estat mare? Quin ha estat el teu paper? 

El dia que va néixer la nostra petita va ser un dia increïble. Per dificultats en el part la meva dona es va quedar adormida. Vaig poder fer el pell amb pell amb la meva filla, vaig poder-li donar biberons, canviar-li el bolquer... tot plegat va facilitar molt la conciliació familiar amb la resta de les nostres filles, les quals no volíem que se sentissin desplaçades, i també va facilitar el descans de la meva dona al postpart. 

El meu paper era completament actiu, igual que la meva dona, donàvem el biberó les dues, canviàvem bolquers les dues, cuidàvem per igual. Mai m'he sentit menys o més, ni fora de lloc. Simplement era la nostra filla i el nostre projecte d'amor. 

I la relació amb l'altra mare? Ha canviat? De quina manera?

La maternitat té un doble vessant que en moltes ocasions no se'n parla o no es comenta, i és que hi ha molt cansament, esgotament i estrès... i més si parlem d'una família on ja existeixen unes altres dues nenes.

La maternitat té una doble vessant que no es comenta: hi ha molt cansament, esgotament i estrès

La meva dona mai m'ha fet sentir menys mare que ella per no ser la gestant. En cap moment. Tot el contrari, assumia els seus moments amb la petita com a seus i respectava els meus moments com a meus. 

No només hem col·laborat les dues sinó que també hem implicat a les nostres altres filles. La nostra relació ha canviat moltíssim. Ens hem hagut de convertir en equip per poder-nos organitzar amb les tres nenes, la casa, la feina i el col·le... No és fàcil i de vegades pot semblar impossible. Però s'ha de lluitar una miqueta per aconseguir aquests moments de parella, i no de mames!


Mireia
 
Com us vau sentir durant l'embaràs de la vostra parella? 

Jo sempre he pensat que volia ser mare, però no gestar i així va ser fàcil posar-nos d'acord. Va ser inseminació simple. En acabar el primer trimestre de l'embaràs, ens va caure la pandèmia a sobre,i amb això, una situació laboral diferent. Una de baixa per risc d'embaràs i l'altra a l'atur; i això ens va permetre compartir l'embaràs minut a minut, i això per a mi va ser impressionant.

Vaig poder anar veient i acompanyant a la meva parella cada dia. L'únic inconvenient és que no vaig poder entrar a cap visita de seguiment i no vam poder fer les classes de preparació al part presencials, i això va fer que es reduïssin i limitessin els contactes amb altres mares i les possibilitats de compartir i cooperar.  

Creus que la manera de buscar l'embaràs ha influït en la teva relació com a mare?

Sí. Jo veia la panxa com creixia, els canvis i tota la preparació, mentalment era molt conscient de tot plegat però em va venir l'abisme de la maternitat quan vaig veure la cara de la nostra filla per primer cop.

Crec que vaig reaccionar més tard a tot plegat, perquè em podia imaginar el que seria però el fet de no sentir-ho, ni tenir les hormones revolucionades no em va permetre preparar-me psicològicament. No obstant això, jo sí que pensava i em vaig preparar per a la maternitat, i amb algunes de les professionals de preparació al part em van fer sentir que podia fer-ho també al costat. És evident que em situo en una posició diferent que la mare gestant. Aprendre-ho i acceptar-ho és un treball intern intens, i a vegades dolorós. 

Com t'has sentit una vegada has estat mare? Quin ha estat el teu paper? 

Sóc súper feliç, i també reconec que em va costar acceptar i connectar amb la meva filla. Els primers dies feia moltes altres coses dins de casa, i de cop un dia, vaig fer un clic, hi va haver una connexió que ha anat creixent fins avui. Em sento molt mare, i gens pare; sento que a vegades se'm tracta com un pare, i jo no ho sóc.

Jo sóc una dona, i sóc mare no gestant i això tant jo mateixa com la resta del món, ho ha d'entendre. Considero que he tingut un paper actiu en la maternitat, que ha estat difícil trobar-lo i que he anat millorant, perquè de la meva maternitat he hagut d'aprendre a deixar de costat, moltes creences sobre la maternitat que tenia interioritzades: no poder calmar a la bebè tan fàcilment com la meva parella, acceptar la lactància i jo quedar-me al costat d'elles dues, assumir totes les tasques de casa i entendre que la cura de la nadó passava també per fer-les, prendre un paper actiu en la defensa i consciència del tipus de criança que volíem...

No em fa vergonya dir que m'he trobat fora de lloc

No em fa vergonya dir que m'he trobat fora de lloc, perquè així ho he sentit i així m'he sentit en alguns espais. Però jo necessito empoderar-me perquè la meva filla em necessita així, valenta i decidida com a mare no gestant i en un lloc i una posició que anirà canviant, però que serà la meva i on jo he d'estar còmode.

I la relació amb l'altra mare? Ha canviat? 

La relació amb l'altra mare ha estat en alguns moments difícil, per la falta de son, per la falta d'entesa... però en d'altres ha estat màgica. Sento que l'amor cap a ella s'ha multiplicat, perquè m'ha fet el regal més preciós que m'han fet mai a la vida. M'ha ofert un tresor, m'ha donat una part seva i m'ha fet sentir-la molt meva.

Ella és una mare genial, i veure-la així em fa molt feliç, i m'omple veure-la en aquest nou paper. Ha estat difícil trobar-nos perquè jo he estat més exigent en algunes ocasions, i ella m'ha hagut d'ensenyar que cuidar-nos també és important. La nostra relació ha canviat cap a diferent, ara tenim altres hàbits, i horaris i tot just ara, passat més de mig any de l'arribada de la nostra filla, ens comencem a sentir una mica d'aquelles que érem abans i estem més relaxades en el nou paper que juguem, i tot suma per estar alegres i contentes en la nova família que tenim. 

Amb quines altres situacions us heu trobat?
Jo em pensava que hi havia qüestions que ja estaven superades; no dic que no existeixi LGTBIfòbia, però que no poguéssim registrar a la nostra filla en el registre del nostre municipi em va semblar increïble.

Nosaltres som parella de fet, i la llei catalana contempla que puguem fer aquest tràmit en qualsevol registre, però no va ser el cas i vam haver de desplaçar-nos a la capital de província amb la bebè acabada de néixer per fer els tràmits. Ja poden haver-hi serveis especialitzats i compromisos polítics que quan et trobes amb aquesta situació et cau el món a sobre, a parts iguals amb la impotència.

O a molts espais que anem les dues amb la nena, que ja es veu que som dues mares, i no se'ns té en compte amb el llenguatge inclusiu, com a les portes obertes de les llars d'infants on diuen pares i nens... i ens pensàvem que estaven més treballats! O haver de corregir i dir "donant" en lloc de "pare", perquè la nena té dues mares, perquè tothom li busca les semblances físiques a la mare gestant (s'assembla a tal o qual persona de la teva família) i sembla que així sigui més nostra, o haver de dir "si si" quan em diuen que s'assembla a mi.  

Queralt
 
Com us vau sentir durant l'embaràs de la vostra parella?

L'embaràs de la meva parella el vaig viure molt de prop. En tot moment ho vam viure amb les mateixes ganes i la mateixa il·lusió. Vaig poder ser present tant en visites mèdiques i proves, com en tots els preparatius.

Creus que la manera de buscar l'embaràs ha influït en la teva relació com a mare?
 No. Teníem molt clar que volíem ser mares i que la vinculació genètica no era important per cap de les dues. No vam fer ROPA precisament per aquest motiu.

Com t'has sentit una vegada has estat mare?

El vincle de la mare gestant i el nadó els dos primers anys, com a mínim, és molt potent, però n'estava molt mentalitzada i en cap moment m'he sentit fora de lloc. Sempre he tingut un paper actiu (primer d'acompanyament, donant suport i amor a la meva dona i al meu fill, i més tard com a figura de referència, d'igual per igual, amb tots els aspectes de la criança). 

I la relació amb l'altra mare? Ha canviat?

És inevitable que la relació canviï. M'agrada pensar que no és un canvi, sinó una transformació. Totes dues ens hem hagut d'adaptar a la personeta que va arribar a la nostra família. Hi ha hagut moments que sí que ha estat difícil trobar-nos, però no per un distanciament físic entre nosaltres, sinó més aviat per les necessitats tant del nadó com de les rutines (escola, feina,...). 

El què està clar és que després de la maternitat la nostra relació ha sortit reforçada i no ho canviaríem per res del món.  

Amb quines situacions us heu trobat?

La maternitat sempre està sotmesa a un judici permanent per part de tothom, des de familiars i amics, a gent que t'atura pel carrer.

En el cas de dues dones sempre s'intenta comparar el paper de la mare no gestant amb la figura del pare tradicional

En el cas de dues dones, sempre s'intenta comparar el paper de la mare no gestant amb la figura del pare tradicional que, per sort, cada vegada avança cap a una ma/paternitat 100% compartida.

En la nostra família totes dues tenim la mateixa responsabilitat i cura del nostre fill sense cap mena de distincions, i és així com volem que ho visqui ell i pensem que li permetrà convertir-se en un adult coresponsable i lliure dels estereotips amb els quals hem crescut nosaltres.


Martina

Ja d’entrada no ens agrada massa el terme “no gestant” perquè una mare és una mare i no és necessari posar-hi afegits. 

Com us vau sentir durant l'embaràs de la vostra parella?

Quan la Marta es va quedar embarassada, a part de les generalitzades, a mi em va atacar un pànic important pel fet de no compartir gens amb la criatura i si això podia afectar el vincle amb ella.

Ara la nostra filla gran té 1 any i tenim una altra nena d’un mes i mig. A aquesta segona l’he parit jo i no sento que sigui més filla meva una que l’altra. He estat amb les dues des del moment en què vam decidir buscar-les.

I de moment puc dir que la genètica hi fa en aspectes purament mèdics. És l’únic moment en què hem d’aclarir qui ha parit a cada nena. Per als antecedents clínics, per entendre perquè la “gran” no menja gaire (la meva parella era igual de petita...) i altres minúcies així.
 
Com t'has sentit una vegada has estat mare?

En el nostre cas fem LM, hem tingut la sort que ha anat molt bé en els dos casos, i no hem optat per alletar-les les dues indistintament pel simple fet que jo tenia clar que també ho voldria viure i em vaig esperar. Podria haver estat un reforç del vincle amb cada nena però hi ha altres maneres. Això ha de ser una decisió personal i de parella, no pas una obligació per buscar el vincle. La implicació en la seva criança atén a molts aspectes i no cal que les dues els complim tots. Això era una pressió que em vaig autoimposar al principi i que a poc a poc he deixat anar...

I la relació amb la filla gran?

Pel que fa a la relació amb la meva filla gran...Hi he dedicat els 5 sentits i tota l’atenció i amor per saber que necessitava de mi, què li agrada, què no, què li fa mal,...d'ençà que va néixer inento “abraçar-la” emocionalment quan ho necessita. Que recorre a la meva parella quan te gana? Sí. Es calma si se la posa al pit i jo he de buscar una altra manera? Sí. Però això no em fa sentir menys mare. No cal que la meva filla faci cap a mi el mateix que amb la meva parella per sentir-me més mare seva. 

Amb quines situacions us heu trobat?

Ens pregunten si les dues nenes són del mateix pare. Ara ja riem. No ho fan per mala fe, crec que és més una falta de vocabulari en diversitat familiar, podríem dir. 
Si algú em pregunta li diré que a mi m’ha servit deixar que les coses passin i vinguin com siguin i viure els moments amb naturalitat. Com fa qualsevol família. 

Algunes pors es van difuminant quan et crida “mama” o t'assenyala a una foto. Ella no fa distinció. Mama i mama de moment.