Tot va començar amb problemes familiars. Estàvem d'okupes a una casa amb el pare del meu fill i jo sense saber-ho. Pensava que ell estava pagant el pis. Ell aleshores estava amb una altra persona i ens va deixar de banda.

Me'n vaig assabentar mentre estava fent una suplència d'interna en una llar durant dos mesos. Ens va arribar una carta de desnonament. Jo ni tan sols sabia què era un desnonament. Gairebé no sé ni escriure.

Aleshores va arribar la noia a qui substituïa i jo vaig intentar buscar-me la vida. El pare del meu fill ja havia refet la seva i jo estava a un pis ocupat, amb un menor al càrrec, sense feina i a punt de desnonarme. Vaig presentar-me al jutjat on em van convocar, i allà em van dir que havia de deixar el pis. On aniria amb una criatura de tres anys?

Em vaig posar a plorar a les escales del jutjat. Un advocat em va preguntar que què em passava i li vaig explicar la situació. Allà em van ajudar a parar el desnonament. Em van dir que em posés en contacte amb la coordinadora de la PAH. Quan la vaig trobar em va convidar a un cafè i li vaig explicar la situació i van aconseguir parar-lo.

I a poc a poc vaig anar assistint a reunions per parar els desnonaments. No sabia com omplir els papers perquè no sé ni escriure. Amb tot plegat em van enviar una carta per tornar-me a desnonar. No sabia què fer. L'assistenta no em contestava. Faltava ben poc perquè vingués la policia a casa meva a treure'ns. Tenia el contacte d'un home de l'ajuntament amb qui m'havia reunit i li vaig trucar. Ell va aconseguir parar-lo.

Em van ajudar per presentar una sol·licitud perquè me'l donessin per lloguer social. Però com que el lloguer estava a nom de la meva exparella no me'l volien donar. Des del programa Comunitat Activa de l'Associació Benestar i Desenvolupament em van ajudar amb el menjar. L'assistenta em va donar accés a un pla i cada 8 dies podia anar a una carnisseria a comprar carn i a una fruiteria per poder tenir fruita i verdures. 

Tenia molta por que d'un dia per l'altre em fessin fora. Fins i tot ja sabia quan s'enviaven les ordres de desnonament i quan arribava la primavera tremolava de por. Quasi no sortia de casa per por que altres okupes es posessin al pis. Vaig estar sis anys vivint en una situació crítica.

"Mama, una altra vegada recollim per marxar?" em deia el meu fill. Allò em trencava el cor. Tenia un fill i li donava dolor. Vaig haver-li de fer de psicòloga sense saber-ne, vaig fer el que vaig poder. El meu fill encara té seqüeles de la situació.

Em van donar un pis de protecció oficial. I aquella va ser la millor notícia que vaig rebre. Però quan vaig arribar al pis hi havia uns okupes. Una altra vegada a començar de zero. I així una altra vegada. Em van tornar a trucar, que tenien un pis per nosaltres, i ja s'hi havien posat. 

A l'abril tornaven els desnonaments. I jo tenia clar que abans que anar a un alberg amb el meu fill aniríem a dormir a un parc. Vaig anar a l'oficina de l'habitatge i em van dir que hi havia un altre pis. Només volia una nit de pau. Vaig emportar-me el matalàs i la roba. Res més.

Aquella primera nit per a mi va ser un gran respir. Va ser com dormir en un hotel de cinc estrelles. No vaig portar ni al meu fill al cole. Per fi podíem dormir tranquil·lament al nostre pis. 

He perdut la meva germana i els meus pares i no m'he pogut acomiadar d'ells. M'agradaria tornar al meu país d'origen. Vull donar-li una millor vida al meu fill. Ara té 11 anys i s'ha endut tot el problema que vaig tenir amb el seu pare, es va emportar tot el maltractament psicològic i va tenir molts problemes per adaptar-se a l'escola. 

Jo continuo sense feina. Em van oferir una feina de nits netejant un hospital, però no puc deixar el meu fill sol. Necessito una feina que pugui conciliar. Som ell i jo. He hagut de deixar de pagar el lloguer del pis per poder-li pagar els llibres al meu fill. Al setembre comença un curs nou a una escola nova i vull per ell el millor. Començar de zero, oferir-li un futur millor.