El constructe d’intel.ligència és polèmic i divergent. Què és ser intel.ligent? Acumular molta cultura? Ser una persona resilient amb habilitats d’afrontament quan sorgeix un problema? Ser una excel·lència de les matemàtiques? De la llengua? De l’esport? Saber escoltar als altres, mirar-los als ulls i donar-los una abraçada quan és necessari?

Ser intel.ligent és tot això i més. No podem oblidar que el quocient intel·lectual és mesurable i que tenim proves per estandarditzar-lo. Això ens dota de molta informació a nivell acadèmic i ens permet fer acompanyament dels infants que tenen problemes amb les tasques escolars.

Ara bé, cal que desconnectem el QI de la felicitat, l’èxit i el benestar vital. Cal que el desconnectem els adults per mirar més enllà i veure quines habilitats tenen els nostres fills i filles i en quines han de basar la seva autoestima, la seva autoimatge i el seu autoconcepte. Ens hi va la constitució d’una identitat consolidada.

Tenim multitud d’exemples que mostren òptim desconnectar el QI del benestar i la felciitat. Sense anar més lluny, Messi sempre comenta que el seu benestar gira al voltant d’una pilota des de ben petit. Si féssim proves per avaluar el seu QI, potser els resultats no serien favorables perquè estaríem mesurant una intel·ligència que no li pertoca.

En aquest sentit, seria interessant conèixer quins resultats obtindrien grans figures com ara Mozart o Beethoven, doncs com en el cas de Messi, el QI no mesura les seves habilitats. Si l’autoestima d’aquestes figures fluctués en relació a segons quines proves, potser toparíem amb uns pobres infeliços. 

Una coneguda, que es dedica a la promoció laboral, em comentava l’altre dia que cada vegada hi ha més persones amb un currículum espectacular que són acomiadades als tres mesos dels seus llocs de treball perquè “no encaixen amb el perfil de l’empresa”. No encaixar amb el perfil de l’empresa és dir subtilment que no saben treballar amb equip, que no connecten amb els seus companys de feina, que no tenen habilitats per a resoldre problemes, que no saben autocontrolar-se, que no saben inhibir certs impulsos emocionals, etc. 

Aquestes persones estan absolutament perdudes. Des de petites els han dit que eren persones intel·ligents i que si buscaven l’excel·lència acadèmica tot aniria bé; que tindrien una bona feina, èxit i benestar. Què és el que pot haver fallat? Pot haver fallat oblidar el SER. El paradigma actual es basa en l’acumulació del saber SABER. Però què passa amb el saber SER? Què passa amb les intel·ligències intrapersonal i interpersonal? Que estan sent obviades.

Aquestes dues intel·ligències, que conformen la intel·ligència emocional, no tenen cabuda en el nostre sistema capitalista. No són importants fins que de sobte, ho són moltíssim. I ho són perquè són el nostre far. Ens guien i ens permeten saber com ens  sentim i què necessitem per sanar o com es senten els altres i com els podem ajudar. 

Si analitzem el rerefons de tot plegat, el saber SER ens permet ser intel·ligents en allò que ens crida, que ens motiva, allò que ens desperta curiositat. Ens ajuda a connectar amb allò que promou la nostra salut, reforça el nostre benestar i afiança la nostra autoestima. En aquest sentit, com a adults, cal que donem ales a les motivacions intrínseques dels nostres petits i petites i busquem la manera (realment complexa pel model educatiu que hem rebut) de destensar la corda dels aprenentatges estrictament acadèmics. 

Si la meva mare o el meu pare poden copsar la meva essència i mirar més enllà dels resultats acadèmics, jo també em permetré fer-ho i em podré legitimar com a persona i forjar la meva identitat amb les meves habilitats i mancances.

Com va dir el gran Albert Einstein; “tots som genis, però si jutges un peix per la seva capacitat d'enfilar-se pels arbres, viurà tota la seva vida pensant que és un inútil”.