Torna al consultori Torna a les consultes de Cocriança i paternitat

anònim
Data: 27/10/20 15:50
Em sento desplaçat per la meva parella
Hola, he llegit l’article sobre cocriança, sóc un pare que just acaba de tenir el seu primer fill i em sorgeixen molts dubtes. Per una banda em sento desplaçat, no sé la manera de poder trobar el meu lloc, no sé com puc ajudar i sento que em costa que em surti de dintre. Per l’altra la meva parella està a anys llum de mi i això em genera un sentiment d’angoixa, perquè sé que ho estic fent malament. Què puc fer en aquest cas? Moltes gràcies

Data: 27/10/2020 16:23

Primer de tot, dir-te que tot el que comentes és normal. Tenir molts dubtes després d'una paternitat és normal perquè no estem preparats per l'experiència que suposa. 

És evident que l'arribada d'una criatura reorganitza la vida tal com la coneixíem fins aquell moment. La centralitat passem de ser nosaltres i la nostra parella a ocupar-la una tercera persona, i per tant sentir-nos desplaçats és totalment normal. I a més hi ha l'afegit que aquella persona que ha passat a ocupar el centre, no la coneixem. És el nostre fill o filla però encara no la coneixem. Aquí hi ha tot un procés de creació del vincle, i és un procés psicològic. Les mares gestants i lactants passen per tota una sèrie de canvis fisiològics que ajuden a fer aquest camí psicològic fins a entendre's una mateixa com a mare. El pare, justament, queda desvinculat d'aquest procés fisiològic, i per tant l'evidència ens diu que els pares que se senten més vinculats amb la criatura són justament aquells que han viscut d'una manera més estreta tot el procés amb la mare.

Per això és tant important assistir junts a les visites amb la llevadora, parlar sobre el tipus de part i poder defensar el que la mare vol, i, en general, vincular-se el màxim possible en el procés. 

S'hagi fet o no, un cop la criatura ja és aquí, el que sabem és que el vincle cal construir-lo, no és innat. Tu ens deies "em costa que em surti de dins", però és que no necessàriament t'ha de sortir de dins. La paternitat és una cosa que s'exerceix, ens hi convertim, en pares. No ho som i prou.

I què podem fer per alleujar aquest sentiment d'angoixa? Doncs informar-nos molt. Aprendre a conviure en aquesta nova organització familiar, fer possibles les condicions materials del nostre entorn, i treballar per construir aquest vincle. Això anirà escurçant aquesta distància. Cal mirar de mantenir un diàleg amb la parella des de la màxima igualtat possible. Ella no és qui t'ha d'ensenyar, sino que tu has de trobar les vies per formar-te en aquesta nova paternitat i definir junts com voleu que sigui aquesta criança compartida.

En definitiva caldria: entendre la nova posició que ocupem i reconèixer la centralitat del nadó i la importància de que sigui així, i a partir d'aquí fer el nostre propi recorregut per la via de la formació i, sobretot, per la via de la presència. Fer el tot el possible per estar el màxim d'estones amb aquest nadó que hem de conèixer i entendre, comprendre els seus senyals, els tipus de plor que té, etc. I per això cal observació, acompanyament i presència.

A l'article de cocriança que menciones, i que us deixo en aquest enllaç, hi trobareu diverses referències bibliogràfiques sobre aquest punt. 


Respost per Gerard de Josep (@gerarddejosep), promotor del grup de pares papapa, filòleg, periodista i docent.

Revisat i validat per l'equip de Criar.cat
Només els moderadors poden publicar-hi respostes.
Logotip de Criar.cat

Responsable editorial: Alba Carreres
Director de negoci: Jordi Font
Director de nous formats: José M. Gutiérrez
Responsable de publicitat: Nadina Urgell

Editorial: Emercat Osona SL
Avís legal

Cerca a Criar.cat:

 

Trobem-nos a:

Contacta amb nosaltres