Sovint, hi ha èpoques, com poden ser les festes de Carnaval, festivitats nadalenques o final de curs, que tant a escoles com a les cases es fan propostes diverses sobre el fet de disfressar-se, propostes que no sempre tenen en compte que per l’infant implica un tipus de transformació per a la qual no sempre s’està preparat i/o disposat. 

Disfressar-se implica transformar-se, ser una altra cosa, sentir-se i mostrar-se als altres de forma diferent, la disfressa ens confereix una altra pell, una altra actitud i un estat d’ànim particular, és quelcom tan íntim sobre la teva identitat que necessita ser abordat amb molta cura, perquè de la mateixa manera que pot ser un fet divertit, també pot ser d’allò més aterridor, incòmode o humiliant quan no és desitjat, ni decidit, ni comprés pel mateix infant.

Cada any, quan arriba el carnestoltes, es repeteixen escenes de nens i nenes que ploren angoixats perquè es veuen forçats a disfressar-se, perquè no comprenen que passa al seu voltant o perquè els adults de confiança apareixen disfressats i amb comportaments estranys.

El mateix quan arriba el “Rei Carnestoltes” i comença a donar ordres: dilluns veniu en pijama, dimarts amb un barret divertit, dimecres amb la cara pintada... Com es poden sentir molts infants davant d’aquestes situacions? Estem segurs que tots en gaudeixen?

Quan ens disfressem, al mostrar-nos de forma diferent, també els altres ens tractaran diferent. Penseu en nadons ben petits, disfressats de qualsevol cosa que ni tan sols comprenen i que tant les persones properes com les que es van trobant pel carrer, els hi comencen a dir i fer en relació a la seva disfressa, tractant-lo de gosset, flor, marieta o qualsevol altra cosa que l’adult ha decidit i que el nadó no és capaç de comprendre ni de donar-li context. Aquest situació pot arribar a ser desorientadora per a l’Infant, a vegades fins i tot ploren quan es veuen al mirall, o sense plorar, no comprenen la imatge que estan veient de sí mateixos.

Pensem també en els infants a l’escola, nadons i infants més grans, quan de sobte troben que el seu espai segur i les seves persones asseguradores o han girat tot de d’alt a avall i van disfressades i maquillades, sense comprendre res del que està succeint o en una situació tant incòmode que no saben on ficar-se. Aquell espai que havia de ser segur i aquelles persones que havien de ser asseguradores ja no ho son, s’han transformat en una altra cosa des de una mirada adulta que veu el carnestoltes i altres celebracions com “obligatòries de passar-s’ho bé”.

Disfressar-se és una vivència que pot arribar a ser molt intensa i que per això mateix hauria de ser escollida per l’infant i tractada amb molta cura per l’adult.
Podem, aleshores, presentar el carnestoltes sense que impliqui forçar als infants i/o col·locar-los en una situació desorientadora?

Per sort, existeixen altres propostes molt més obertes, que no deixen de costat la transmissió cultural d’aquesta festivitat, però que tampoc impliquen col·locar a nens i nenes en situacions que els hi resultin violentes, incòmodes o angoixants:

Podem preparar un racó o un ambient amb elements senzills que serveixin per disfressar-se (barrets, teles, bosses i altres complements i peces de roba) i que permetin l’experimentació en la mesura que cadascú vulgui i pugui (a nadons no té cap sentit i per a més grans pot ser una proposta permanent o recurrent tan a casa com a l’escola).

Llegir contes o cançons de carnestoltes que ens permetin també parlar-ne des de la quotidianitat.

En la mesura de cada grup d’edat (des d’infantil fins la primària) es pot anar parlant del tema, ja sigui de forma individual, en petit grup o en gran grup (parlar-ne no vol dir fer proselitisme ni mirar de convèncer a ningú, vol dir obrir diàleg i escoltar-se de forma autèntica.)

Hem de tenir en compte que un infant ens pot dir que es vol disfressar i a l’últim moment decidir no fer-ho o treure’s la disfressa a la poca estona. És difícil valorar en aquestes edats com es poden sentir un cop disfressats.

No insistim a que és posin res ni es pintin “només una mica”, és una pressió innecessària i no ho han de fer per nosaltres. 

Que no plorin o que no ens ho diguin no vol dir que estiguin a gust en aquesta situació, hem d’aprendre a llegir les senyals que ens comuniquen els infants, els hem d’aprendre a escoltar més enllà d’allò evident.  

No hi ha cap aprenentatge imprescindible darrera de disfressar-se, no és una cosa que han de fer sí o sí ni s’estan perden res tant important per a la vida. Hem de distingir la transmissió cultural de la vivència forçada del carnestoltes. 

No tot si val, s’ha de poder gaudir, escollir i comprendre.