Deia Maria Montessori, una de les figures referents dels nous models pedagògics, que "tothom parla de pau, però ningú educa per a la pau". I ho atribuïa a la inèrcia que tenim com a societat d'educar les criatures en la competència, obcecats en la teoria de Darwin, en lloc de cultivar la cooperació. 

La violència pren avui forma de guerra entre Israel i Palestina, o Rússia i Ucraïna, com malauradament en tants altres indrets del món. Però no cal recórrer a imatges dantesques per conscienciar les nostres criatures sobre la importància de la pau. 

Sovint, com a pares i mares ens preocupem, i molt, pels referents audiovisuals que normalitzen la violència i l'ús de les armes i que els fan creure que el dany els és aliè, sent-ne mers espectadors/es. I és del tot normal que ens resulti sobrer i, fins i tot, obsolet que l'imaginari audiovisual reprodueixi exemples de mala gestió de l'agressivitat, la ràbia o la rivalitat en forma de violència. 

Però podem capgirar aquesta percepció que ens deixa impotents si prenem consciència que, més important que els referents externs, són els patrons educatius i l'exemplaritat que com a adults els donem. Per això, avui recollim els consells de persones expertes per educar les nostres criatures en la cultura de la pau:  

Criar de forma conscient i amb respecte: escoltar i atendre les necessitats dels infants, fugint de l'autoritarisme i l'adultocentrisme que ha marcat durant molts anys els patrons de criança, és segurament un dels grans fonaments a assentar perquè en un futur, quan els nostres fills i filles siguin persones adultes, es relacionin amb elles mateixes i amb els altres de forma sana. Molts conflictes rauen en inseguretats i egos menystinguts o desatesos.  

Anomenar les emocions: ensenyar a reconèixer i validar les emocions, també les negatives, és educar-los en l'autoconeixement i en la gestió emocional que requeriran moltíssimes situacions adverses amb què aniran topant, explica la psicòloga perinatal Paola Roig. I és que el problema no és sentir frustració, enuig o enveja, és què en fem amb aquestes emocions per no fer-nos mal a nosaltres mateixes i al nostre entorn. 


Sobreprotegir és contraproduent: educar en l'absència de conflicte és una utopia i, conseqüentment, contraproduent per a les criatures. Els conflictes són inherents a la vida i no hem de distreure'ls dels enutjos i de les frustracions. El nostre paper ha de ser el d'acompanyar-los quan transitin per aquestes emocions i apoderar-los perquè puguin reconèixer-les i sostenir-les.   


Posar límits respectuosos: els límits són fonamentals per educar-los en l'autocontrol i el respecte a cap a un mateix i cap als altres. Ens ho explica l'educadora infantil i especialista en educació emocional, Marta González Saborit. Aturar-los quan tinguin un to o un gest violent, quan peguin, cridin o menystinguin a l'altre/a. Ensenyar-los a reconèixer què els fa bé i què els fa mal, donar-los unes guies per on transitar. 

És important saber, però, que no serveix qualsevol límit: a l'hora de posar-los cal fugir de l'arbitrarietat i l'autoritarisme, que siguin coherents i respectuosos amb els infants. Si no, poden provocar l'efecte contrari. 


L'agressivitat forma part de la vida: sovint ens obcequem a eliminar qualsevol rastre de joc violent pensant que pot acabar influint en els patrons de conducta dels nostres fills i filles. El cert, però, és que el joc brusc i l'energia agressiva formen part de la vida i que és necessari que les criatures hi transitin de manera natural durant la primera infància.

La pedagoga i investigadora Heike Freire assegura que cal "preservar" aquest tipus de joc, sempre dins uns límits, i la psicòloga i psicoterapeuta Elisenda Pascual Martí referma que "l'energia agressiva, ben acompanyada, és quelcom sa que ajuda als infants a saber quin és el seu espai i a ocupar-lo". 


Mediació i escolta en els conflictes: quan detectem conflictes entre infants és fonamental mediar i mai jutjar. La psicopedagoga Anna Serra Dolcet ens explica que quan prenem partit, reforcem la rivalitat i competitivitat dins del grup. No hem de buscar mai un/a culpable, perquè ens situem llavors en el binomi guanyador-perdedor, talment com en la guerra. Hem de posar la mirada en totes les criatures implicades. Totes necessiten ser escoltades, tant les que donen com les que reben.

La rivalitat es pot transformar: aquí els adults hi tenim molt a fer, com ens explica l'Anna Serra. Què premiem? Si com a referents adults el que premien és que cadascú se superi per on passa, sense comparar, llavors aquell infant o adolescent se sentirà més segur de ser qui és. D'altra manera, poden aparèixer sentiments de l'estil: "Sent com soc, sento que els altres no em miren amb bons ulls". És aquí quan comencen a comparar-se, a competir, i necessiten una base segura i estable per ser vistos, acceptats i estimats, tal com són. Per això és important que integrem que són fantàstics quan tenen un problema, i també quan el superen. I que l'objectiu no ho és tot. 

Respecte a la diversitat: Com bé explica l'activista i comunicadora Desirée Bela-Lobedde hem de donar-nos l'oportunitat per conèixer i entendre altres realitats diferents. Moltes vegades això requereix desfer-nos nosaltres mateixes de creences i prejudicis però és fonamental per educar-los en la tolerància i el respecte a la diversitat. 


Oferir referents de pau: és important donar-los a conèixer referents de pau i de diàleg, com apunta la psicòloga Alba Alfageme. Però encara més important és ser-ne nosaltres exemple, en la convivència amb les nostres criatures. Això implica revisar-nos i autoresponsabilitzar-nos d'allò que encara no hem aconseguit deixar en pau dins nostre.