Recordo perfectament el dia del primer aniversari del meu fill gran. Recordo definir el meu sentir com a “remoguda bé”. I és que, indubtablemente aquest dia mou coses en nosaltres. Algunes d’elles lluents, i d’altres, no tant. 

En primer lloc, durant el dia del primer aniversari revisitem el moment del part. És habitual que ens passem el dia recordant el moment exacte en el que tenia lloc cada cosa. "Ara començava a sentir les contraccions. Ara sortíem de passeig. Ara vam haver de tornar a casa. Ara estàvem de camí a l'hospital. Ara cridava que no podia més. Ara sortia. A aquesta hora, fa un any, ens coneixíem". 

Si vas tenir una bona vivència del part probablement serà plaent i bonic mirar enrere. Però si va ser un moment dolorós, si vas patir, si vas ser violentada, si va ser un moment traumàtic, si encara no tens del tot integrades totes aquestes vivències pot ser també un moment difícil. Un recordatori de tot allò que no va anar bé. Un recordatori del que hagués pogut ser i no va ser. Un recordatori d'aquell dolor.

I també un recordatori de que potser cal sanar algunes coses. De que potser cal demanar ajuda per a poder integrar segons quines vivències. Un recordatori de que allò encara està pendent, i de que potser soles, no podem. 

És comú també que aprofitem aquest mirar enrere per a revisar. I que potser ens adonem de que algunes coses no van ser exactament com ens hauria agradat. De que el nostre record, després d’un any, ha canviat. De que algunes coses les veiem diferent. Això també pot generar cert malestar en nosaltres, que apareguin aspectes que encara estan per col·locar. 


A més a més, el primer aniversari ens fa també molt conscients del pas del temps. En general els dies s’allarguen molt. S’estiren com xiclet. Rutines. Teta. Jugar. Banys. Bolquers. Sopars. Conte. I a dormir. A vegades sembla que no s’acabin mai. Però les setmanes passen volant. Casi sense adonar-nos. No saps com i ja estem a la primavera. 

El primer aniversari ens fa conscients d’aquesta ambivalència. D’aquest voler que el temps passi. Que la criatura creixi. I a l’hora no voler que creixi mai. Aturar el rellotge en aquest moment exacte, encara que sigui per una estona. Ens fa conscients de que el temps no perdona. I això, potser, ens ajuda també a agafar perspectiva. A centrar-nos en el que realment és important. A posar en el centre el que de veritat ens omple. 

També és un moment emocionant per a la parella. Just ara fa un any que a més de companys/es, parella, matrimoni… sou també mare i pare. O mare i mare. I també aprofitem per fer certa revisió. Per poder pensar com hem canviat en aquest temps. Per poder mirar qui érem i qui som ara. Potser pensem en el tsunami que acabem de viure. En com ha costat sortir-ne. En com hem aconseguit ser equip, o no. En com hem crescut. Com "a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim", que dirien els Manel.

I per últim, cal recordar que si a la família hi ha més criatures, també és un dia que les pot moure a elles. Probablement si fa un any que et vas estrenar en això de la bimaternitat sentis que el teu fill gran està millor. Que el malestar, poc a poc, va baixant. Que aquella intensitat i remoguda del principi, ja ha passat. Que el període d’adaptació a aquesta nova situació ja està superat. 


I potser, de cop, aquell dia, el dia de l’aniversari del bebè sembla que torneu a la casella de sortida. Tot són drames. Tot són queixes. Està enfadat. Està trist. No vol participar de la festa. Empalmeu enrabiada rere enrabiada. I és que aquest primer aniversari també toca alguna cosa del que aquest canvi ha suposat per a ell o ella. De la dificultat de créixer. De la dificultat de convertir-se en “el gran o la gran”. De com de dolorós és, a vegades, haver de compartir allò que més t’estimes. 

En aquest sentit, potser pots intentar que sigui un dia bonic per ella o ell també. El pots tenir en compte. Pots convidar algunes amigues seves si feu una festa. Pots recordar-li que també va ser el dia en que es va convertir en germà o germana gran. El millor germà o germana gran que es pot tenir. I que això, també ho celebreu.

En conclusió, el primer aniversari és un dia especial. En molts sentits. Aprofita’l per posar focus. Per prendre consciència. Per connectar amb la vida. Amb allò que t’omple per dins. Abraça també el malestar. La nostàlgia. La pena. La tristesa. També poden tenir un espai. Si sents que encara hi ha alguna cosa per sanar, potser és un senyal de que ha arribat el moment d’ocupar-te’n. De buscar un espai on començar a col·locar i integrar. 

I sobretot, si pots, mira al teu bebé i somriu. Intenta estar, encara que sigui una estona, present. Aquí i ara. Mirant-lo. Observant-lo. Mai més tornarà a ser tan petit/a.