Moltes de nosaltres patim inicis de lactància dolorosos. Clivelles, mastitis, dolor… Ens costa solucionar-ho i no sempre aconseguim tirar-ho endavant. Però si finalment, després de tot l’esforç, ho aconseguim, resulta un gran alleujament. Per fi gaudim de la lactància. Per fi gaudim d’aquest moment compartit. Per fi entenem a què es referien tots aquells posts. Ara sí.

I potser és en aquesta calma de la lactància, en un moment de tranquil·litat, que de cop notes un dolor inimaginable. Crides. Fiques el dit a la boca del teu nadó per desenganxar-lo. Ell et mira desconcertat. I tu el mires desconcertada. M’acabes de mossegar?

I és que és una cosa realment habitual i una font de preocupació per a moltes mares. Que el nostre nadó estreni les seves dents noves mossegant-nos el mugró és molt desagradable. I a més se’ns desperten moltíssimes pors. Ara això serà així? Perquè m’ha volgut mossegar? Em vol fer mal? Em sortiran clivelles de nou? Hauré d’estar en alerta a veure si ho torna a fer?

Anem per parts. Per què ho fan? Posem-nos per un moment en la pell del nostre nadó. Fins fa poc es passava la llengua per les genives i eren llises. S’havia acostumat a notar-ho així. De cop, d’un dia per l’altra, i després d’algunes molèsties (a vegades moltes molèsties) comencen a sortir uns bonys punxeguts.

Ja no és la boca llisa que tenien abans. Ara tenen una eina nova. Una eina nova que intueixen que és per menjar. Per mossegar. Els hi agrada tant com els hi espanta. I la única manera que tenen d’entendre perquè s’utilitza això que els hi ha costat tant d’esforç és provant-ho. Probablement començaran a mossegar les joguines. A posar les dents per tot arreu. I un dia, mentre fan pit, potser pensen, i què passa si mossego la teta? I ja sabeu com acaba la història.


Així que no, no ens volen fer mal. No són conscients que ens estan mossegant. Estan provant. Estan experimentant. Estan jugant. Així aprenen. És la única manera que tenen de descobrir el món. D’entendre com funciona. 

El que passa normalment després d'aquesta primera prova és que nosaltres cridem de l'ensurt i el dolor. Ells s'espanten. Entenen, d'alguna manera, que ens han fet mal, i generalment torna a passar poques vegades més. A vegades ho proven un parell de vegades més, com a bons investigadors saben que un sol cop no serveix per arribar a bones conclusions. 

Si, pel que sigui, això torna a passar repetidament, és important que puguem posar un límit. No ens cuida a nosaltres ni tampoc a ells que permetem que ens facin mal. Ha de ser un límit adaptat a l’edat que té el teu nadó. No serà el mateix amb un nadó de cinc mesos, que amb un de divuit.


Però si que és important poder dir-los que això no ens ha agradat i potser retirar el pit en aquell moment i oferir un mossegador o una altre cosa que sí puguin mossegar. Recordeu que un no pot anar seguit d’un sí. La teta no, però el mossegador sí. 

També serà important la nostra reacció. Moltes mares expliquen que els nadons mosseguen el pit i riuen. A vegades això causa encara més enuig perquè sembla que s’estiguin rient de fer-nos mal.

Moltes vegades és un riure de joc, com deia abans, estan jugant. I d'altres vegades pot ser també un riure nerviós davant del nostre ensurt. En aquest sentit és important que deixem clar que per a nosaltres no és un joc. Poder dir amb paraules -i amb el cos i l'expressió de la cara especialment si són petits - que això no ens ha agradat. Que no ens va bé. I que no podem fer teta si hi ha mossegades. 


Com deia abans generalment no tornarà a passar. El que sol passar és que després d'aquests pocs intents ja no ho tornen a provar més. Veuen que ens fa mal. Veuen que ens és molest. Ells no volen fer mal a la seva cosa preferida del món. Així que ho deixen estar. Tenen altres coses millors que mossegar sense tantes molèsties.