Biel vine. Biel t'he dit que vinguis. Biel, que no vens? I el Biel ni ve ni s'espera que vingui. Us ha passat mai? Per què no et fa cas el teu fill o filla quan li dius tantes vegades que vingui a sopar, que es posi el jersei o que endreci l'habitació?

"Venim d'una criança tradicional basada en el control i amb la creença que l'adult té poder sobre l'infant i l'infant ha d'obeir", explica l'especialista en comunicació i criança Arantxa Marenyà. "Què vol dir portar-se bé? Fer cas a la primera?"

Segons ens explica sovint confonem respecte amb fer cas. "El problema no és que no ens facin cas. El problema és que obviem que els nostres fills i filles són persones amb uns interessos i necessitats", assegura.

Davant d'aquest fet, ens hauríem de fer les següents preguntes: Li estic exigint constantment que faci el que jo li digui? Tinc present les seves necessitats? Igual que a nosaltres no ens agrada que el nostre company o companya ens exigeixi parar taula a ells tampoc. Ens agradaria que aquest company o companya ens demani o ens pregunti si el podem ajudar a parar-la.

"El canvi de mirada és nostre i el que hauríem de canviar i voler és fomentar la cooperació i no l'obediència. Una de les conseqüències d'ensenyar a les nostres criatures a obeir directament és no saber dir que no, els amics li han dit si vol fumar i no ha sabut dir que no. Els hem ensenyat a casa a dir que no?" pregunta Arantxa Marenyà.

Quan ja tenen un o dos anys, els infants davant de l'exigència tenen dues opcions: o l'obediència i la submissió des de la por o la rebel·lió i el qüestionament. A tothom ens agrada ser tinguts en compte.


"Fer el què volen sempre? No. Hi ha d'haver uns límits que cuidin però que respectin les seves necessitats. No pots passar un semàfor en vermell perquè et podries fer mal. No pots picar al teu germà o a mi perquè ens fem mal. Hem de tenir en compte les necessitats dels altres però també les teves", explica la psicòloga.

Dintre d'aquests límits de respecte i de salut física i emocional dels infants i de tothom que està present en aquella interacció i de l'espai, és tenir en compte als infants. "Ens cuidem totes i totes tenim veu, també els infants. Ha de ser un ball de necessitats", assegura.

Què podem fer?

Sortir nosaltres d'aquesta lluita de poder
Començar a posar límits clars que cuidin a tothom
Donar opcions
Tenir present l'infant, no fer exigències, fer peticions. Validar. Observar.
Connectar amb ells

En lloc de dir "A la dutxa!", dir "Veig que estàs jugant. T'aniria bé anar a la dutxa en dos minuts? O en cinc?". És molt més respectuós això que no exigir que vagin a la dutxa sense ni mirar què estava fent, ja genera un malestar perquè ve d'una exigència. 

Què fer quan no ens fa cas, per no caure en amenaces i xantatges? Si es tracta d'un límit i no ens fa cas: per exemple si jo li dic que no pot travessar el carrer i l'infant vol travessar el carrer, l'hauré d'agafar. Si l'infant no vol sortir del tobogan donar opcions: dos baixades pel tobogan, dos minuts o cinc. I quan s'acabi marxem.