No deixa de ser gairebé inevitable que quan tenim una segona criatura la comparem amb la primera. Solem començar a fer-ho ja des de l’embaràs. Potser notes que aquest bebè no es mou tan bruscament. Que no té tant de singlot. Potser tens menys gana. Vas més cansada. Et trobes millor. Potser és més gran. O més petit. Potser ara estàs més informada i pots decidir millor on parir. O potser ara això no té tanta importància com amb el primer. 

Després, durant el postpart, tot això continua. Potser el germà gran dormia més. O la germana gran va tenir còlics. Potser la lactància va ser més fàcil. O aquest nadó té més mals de panxa. Potser a la germana petita li encanta anar a la motxilla i en canvi el gran preferia el cotxet. 

Aquestes comparacions no són dolentes per se. En realitat, ens ajuden a construir la individualitat de cada germà. Ens ajuda a diferenciar-los. A entendre que són persones diferents. Amb ritmes diferents. Amb preferències diferents. Amb necessitats diferents. De fet, també ajuda als germans grans a veure’s diferenciats d’aquest nadó que acaba de néixer. 

Són interessants les converses que sorgeixen amb ells (els germans grans) sobre com eren ells de petits, quines coses els hi agradava fer, quines coses preferien… Els ajuda també a veure que ells també van ser nadons. Que ells també van ser cuidats i sostinguts com ho és ara el seu germà o germana. 

I això, a poc a poc, també ajuda al germà petit a construir la seva identitat. Els aspectes que anomenem d’ell el construeixen com a un ésser diferenciat. Com a una persona única. Les mares i pares som el primer mirall en el qual es miren les criatures (Tal com deia Winnicott) i per tant tot això que anomenem (i el que no) és molt poderós.

I aquí és justament on vull aturar-me. Les comparacions no són perjudicials mentre siguin simplement descriptives. Apreciatives. Lliures de judici. Però sí que comencen a fer-se més pesades quan carreguen altres coses. M’explico.

Dir-li al germà petit “Ai, mira, a tu t’agrada més la motxilla que al teu germà gran” no conté cap judici. És un fet. Però si afegim “Tu sí que ets tranquil, no com el teu germà gran que no parava de moure’s”. Aquí la comparació canvia. No estem simplement observant. Estem començant a etiquetar. El petit és el tranquil. El gran el mogut. 


Si això es perpetua en el temps sí que pot contribuir a encasellar les criatures. El que les mares anomenem, com deia abans, és poderós. Potser serà complicat pel petit mostrar-se inquiet quan ell se suposa que ha d’estar tranquil. I potser serà complicat pel gran treure’s de sobre l’etiqueta de mogut. 

A més, en aquesta última frase, els construïm com a oposats. Com a dos extrems. I potser aquesta tendència d’oposar-los s’anirà establint en altres aspectes. Potser sí que el gran té més necessitat motriu que el petit.

Però potser també és capaç de seure a escoltar un conte. Potser és capaç també de reposar. De fer un trencaclosques concentrat. I potser sí que la petita es queda més tranquil·la a l’hamaqueta. Però potser també sap demanar el que vol amb força quan li cal. Som molt més que una sola etiqueta i està bé que hi puguem posar consciència. 

A més, no hem d’oblidar que cada criatura que arriba es troba també uns pares diferents. Nosaltres no som les mateixes amb el segon fill que amb el primer. I està bé que sigui així. Hem crescut com a mares. I això fa també que puguem fer les coses d’una altra manera.

Sovint les mares patim per fer-ho “tot igual” amb la segona criatura. I el tot igual és un altre impossible. Com deia, ja partim d’una base diferent. Però és que a més aquesta criatura també és diferent del seu germà/na. I segurament necessitarà també coses diferents.

Que el gran gaudís amb la piscina i hi anéssiu cada setmana no vol dir que ara amb el segon hagi de ser igual. Perquè potser no ho gaudeix tant. O potser perquè els horaris s’han complicat. Perquè no tens amb qui deixar el gran. Perquè treballes més hores. Ni ell ni la situació són les mateixes. Així que les coses que fem tampoc han de ser-ho.

Seria interessant també deixar anar la culpa en quant el que fem i no fem amb cada germà. Poder centrar-nos en el que ara, amb el que tenim, podem oferir. Centrar-nos en el que aquesta criatura, com a ésser individual, necessitat. I entenent que és diferent del seu germà. Que és una persona diferent. I que nosaltres, també som diferents.