Els límits ens cuiden, ens protegeixen i són inherents a la vida. La paraula límit té a veure amb una vora, amb el final d'alguna cosa, amb una frontera. Posar límits significa contenir, tenir cura i protegir. 

Els límits en la criança són fonamentals, com també ho és saber-los posar de forma respectuosa, és a dir des de la calma, la fermesa, la coherència i entenent les necessitats de les criatures. Això requereix consciència i presència.

Posa límits sense abusar-ne i sent el màxim de coherent. 

Sigues clar, breu i concret: no facis discursos llargs ni divaguis.

Utilitza un to de veu respectuós, no caiguis en afirmacions despectives o acusatives, però sí demostra fermesa. 

Adequa el límit i les paraules a l'edat: cada etapa evolutiva té les seves necessitats i les seves comprensions. Si diem a un infant de 3 anys: "No et deixo sortir al carrer sense jaqueta perquè l'altre dia et vas constipar i no vas poder anar a l'escola durant una setmana, recordes?", segurament l'estarem saturant de paraules i li costarà entendre el límit.

Què passa si davant d'un límit sa la nostra criatura reacciona amb plor, crits o cops? "No ens hem de sentir culpables si davant d'un límit sa reacciona cridant o plorant", explica l'experta en educació emocional, Marta González Saborit. Hem de transmetre-li que entenem el seu malestar i que estem allà per acompanyar-la el millor possible: 

El primer és donar espai a l'emoció, sigui quina sigui. Sobretot si és la ràbia. No hem de voler sortir de seguida d'aquesta emoció, que a nosaltres com a adults ens estigui removent perquè la ràbia incomoda molt a l'adult. En contra del que podem pensar, és molt necessari que l'expressi, sempre això sí amb uns límits clars de no fer-se mal a un mateix, als altres o no fer malbé coses. 

Un cop hem donat espai a l'emoció i s'ha pogut calmar, hem de legitimar l'emoció. Té tot el dret de sentir ràbia o frustració, entre d'altres emocions, quan una cosa que desitja o necessita no és possible. Però això no implica que el límit canviï, sobretot si parlem de desitjos. Legitimem i posem paraules al que li passa, però no modifiquem el límit.


També hem de tenir present que quan demanem perdó o diem que ens sap greu quan establim un límit li estem dient que no és tan important, i el podem confondre i reaccionar encara amb més intensitat. 

És important, també, tenir present com a adults el nostre estat emocional, per saber des d'on l'acompanyem. Ja que si nosaltres ens desbordem, tots acabem perdent. En situacions de rebequeries hem de centrar-nos en ell i en nosaltres, i deixar de banda l'entorn i el que puguin pensar o dir. Si cal ens podem apartar o anar a una altra habitació. La paciència i la constància són fonamentals. Saber que no hi ha una recepta màgica, i que darrere hi haurà un aprenentatge que li ensenyarà altres maneres de comunicar el que sent i el que li passa.

És fonamental que en totes les etapes del desenvolupament dels nostres fills anem establint una relació sana amb els límits, i com a adults acompanyem des de la calma els infants i el millor possible en cada dificultat. Sabent també que tenim límits i això no hem de dissimular-ho.

Hi haurà dies que estarem millor i d'altres no tant per acompanyar-los i també serà sa si els fem saber quan les emocions s'hagin calmat que estàvem cansats, que ens hem enfadat i que per això hem reaccionat diferent. Aquest també és un aprenentatge per a les criatures.