Vam passar molt de temps preparant el moment. La decisió que sí, que volíem. Tots dos, plegats. Pensar en les coses pràctiques, coses que molta gent no es planteja, com d’on traurem l’esperma, com el ficarem dins el seu úter, quins drets legals tindré jo sobre la criatura. Ens en vam informar, vam fer la paperassa, vam aconseguir l’esperma. I al cap de dos llargs anys d’anar preparant el procés aquí el tenim, bategant amb força. Tindrem un fill.

Però espera un moment. Què vol dir, que tindrem un fill? Un fill? Una filla? D’acord, naixerà una persona que criarem amb tot l’amor del món. Sí, una persona està bé. Una persona és algú amb agència, que pot decidir sobre la seva vida. Que pot explicar quin és el seu gènere, no cal imposar-li res. Una persona creix i parla i sent i juga, i li pots demanar quina roba es vol posar, i si s’estima més ser guapa o guapo, perquè segur que és guapo o guapa. A veure, segur, segur, no. Potser és guapi. A casa no som gaire del binarisme, potser aquesta personeta que ha d’arribar va una passa més enllà que nosaltres i és guapi. No se sap mai.

I és exactament això. No ho sabem. No només no sabem com serà, és encara més greu: no tenim ni idea de com ens ho farem perquè pugui ser el que sigui lliurement. Al principi sembla fàcil: no li imposarem cap gènere. Evidentment, tindrà els seus genitals, els seus cromosomes i les seves coses, però no li assignarem el gènere en néixer.

No li explicarem a la gent què té entre les cames, perquè ens sembla de mal gust parlar dels genitals dels bebès, però sobretot perquè no volem que li caigui a sobre, com una llosa, el pes del gènere. No volem que s’esperi que sigui ballarina quan faci copets al ventre del seu pare, o que sigui futbolista. Volem que es reconegui que sí, que té unes cames fortes i que les podrà fer servir com li vingui de gust.

Hi ha estudis, molts, que expliquen com el fet d’anomenar el gènere d’una personeta canvia la forma en què la gent hi interactua. Un bebè amb un vestit rosa és bonic, petit, delicat. El mateix bebè vestit de blau és fort, gros, espavilat. Així, què fem? Li posem roba taronja? Sí, però també rosa. I blava. La intenció no és robar-li l’experiència del gènere, sinó donar-li totes les experiències del gènere.

Que pugui experimentar amb totes les expressions, amb com fan que se senti, com hi reacciona el món. Mentre no pugui dir-nos què s’estima més, volem que experimenti al màxim, per poder saber en algun moment el que prefereix de veritat, més enllà del que s’espera que li agradi segons un gènere imposat.

A la nostra família dubtar sobre si serà cis o trans, de gènere binari o no, no és una ximpleria

Pot semblar una ximpleria, perquè la majoria de persones són cisgènere i, si no ho fos, sempre som a temps de rectificar. Però a la nostra família dubtar sobre si serà cis o trans, de gènere binari o no, no és una ximpleria. Té un pare trans i una mare cis. Un germà cis i un germà trans. Anem al cinquanta/cinquanta.

I ni els trans ni els cis estem taaan segurs del nostre gènere. Hi vivim perquè ens és més fàcil, no perquè ens hi sentim identificats de manera inequívoca. En el cas d’aquesta nova persona que ens ha de canviar la vida, no ens atrevim a apostar-hi res.

De moment, només tenim una cosa clara: tindrem uni filli

Estem llegint molt sobre altres famílies que ja han fet aquest camí de no imposar gènere a les seves criatures. La majoria de testimonis que ens arriben són dels Estats Units, del Canadà i del Regne Unit. Allà, com a mínim, la llengua sense desinències de gènere hi ajuda. El que donaria ara mateix per parlar euskera en comptes de català. Diuen que, un cop passada la primera estranyesa de l’entorn, la cosa més o menys funciona. Algunes persones, en créixer, han explicat que són nens o nenes.  D’altres continuen dins la no binarietat. Algunes han patit violència a l’escola. D’altres, encara no.

Tenim molts dubtes. Podrem parlar-li de manera coherent amb la desinència en -i, o se’ns farà estranyíssim? Els avis, que li canviaran els bolquers i sabran quins són els seus genitals, respectaran la nostra decisió de no imposar-li un gènere i no revelar-ne els genitals, o els explicaran a tots els amics que tenen, sens dubte, una neta, un net? I a l’escola? Què passarà quan la mestra digui que els nens tenen penis i les nenes tenen vulva? Sentirà que li hem estafat una certesa, tan escasses com van les certeses a la vida?

De moment, només tenim una cosa clara: tindrem uni filli. Més endavant, elli dirà.