Ho vaig vendre tot per ell. Vaig tancar la botiga que tenia, els mobles del meu pis... sempre discutiem. Em vaig adonar que aquella era una
relació realment tòxica. Quan ho vam deixar em vaig trobar amb que el meu pis que estava llogat i vaig haver de tornar a casa els meus pares.
La meva sensació era de frustració,
no tenia ganes de conèixer a ningú, l'edat se'm tirava damunt, en tenia 35, i la meva il·lusió era ser mare. Quan em van dir que tenia les trompes de fal·lopi obstruïdes no m'ho vaig pensar dues vegades: vaig decidir que provaria una sola vegada, només una,
fer-me una invitro amb els meus òvuls.
Vaig tenir molta sort. Un dels òvuls va ser fecundat i
em vaig quedar embarassada. M'hagués agradat tenir una parella que em toqués la panxa, compartir moments plegats, formar una família amb algú.
Jo la vaig tenir sola. La meva mare m'ajudava, sí, però òbviament no és el mateix.
M'hagués agradat tenir una parella que em toqués la panxa
Finalment va néixer la Nora. El
postpart va ser complicat. Gairebé no podia sortir de casa i van ser moltes nits sense dormir. Quan la Nora va tenir 3 mesos em vaig trobar amb un altre obstacle: el confinament.
Les
famílies monomarentals només tenim 16 setmanes de permís, i passa volant. No tens ningú que et recolzi, que et faci el relleu. Amb tot plegat em va passar que les amistats van anar allunyant-se i fins i tot desapareixent. El temps vital hi va tenir a veure, també la pandèmia, el fet de no viure a la mateixa localitat i fins i tot les
diferències d'opinió o de maneres de veure la vida.
Una de les amigues que tenia fins i tot em va qüestionar pel fet de voler ser mare soltera. Em va dir que era una egoïsta pel fet de voler ser mare jo sola. Jo no li havia demanat opinió, estava explicant el que havia decidit.