Hi ha més infants hiperexigents ara que abans? "No crec que ara hi hagi més nens exigents que abans", explica el psicòleg Roger Aranda, de La Fita Psicologia, "simplement com a societat hem avançat, posem més el focus a la infància. Estem defugint un estil de criança més autoritari i ara com a professionals i educadors ho estem observant més", assegura. 

Som massa exigents amb ells/elles? O massa permissius? Com que està canviant la societat i cada vegada tenim les necessitats bàsiques més cobertes, ens centrem amb béns més superflus i podem centrar l'atenció amb petits detalls, posem les expectatives molt altes, en relació a metes, qui seran... Això els infringeix una pressió brutal que genera aquests patrons d'autoexigència. 

Als infants se'ls ha de donar allò que és necessari per l'infant: efecte, seguretat, cobrir les necessitats bàsiques en l'àmbit fisiològic, necessitat de joc i socialització, escolarització, però després hi ha coses que són totalment supèrflues. Estem molt acostumats a creure que les necessitats d'una persona són moltes més de les que realment necessitem. Què és tot? En funció de cada família hi haurà un tot. 

Però, aleshores, què fer quan ho volen tot? En primer lloc cal que comencem a contemplar l'error des d'etapes molt primerenques i que visibilitzem la possibilitat de fallar ja des de la primera infància. No tant en coses tangibles sinó també a metes. Educar en l'autoestima no significa dir-li que ho està fent tot bé, sinó donar-te les claus perquè tu siguis capaç de veure les teves habilitats i mancances. 


Aleshores, no els hem d'animar sempre? El fet d'encoratjar sempre, aquest "tu pots amb tot", és molt contraproduent, perquè això fa que jo no arribi els llindars que per aprovació de l'adult o per repetició del missatge que m'ha donat l'adult jo crec que he de tenir i aquí és on neix aquesta autoexigència, per visibilitzar-me a la part alta del sistema. 

Aquí és on es trenca tot, baixa l'autoestima, neixen els neguits i aquesta autoexigència desmesurada que el que genera és patiment i infelicitat.

Això també suposa revisar la nostra exigència amb ells/elles? En qualsevol persona adulta els infants s'hi emmirallen. Si l'infant veu que els seus referents no es permeten l'error i sempre ho han de tenir tot controlat, no toleren el caos i fins que no acaben les coses no es mostren tranquils tot això va quallant.

Si l'adult és així i va donant missatges com: "ho podries millorar" "t'hi has d'esforçar més" "aquest full està molt brut", tot això contribueix a que aquest infant per complaure't es vagi posant un llistó molt alt. 

Com ho podem fer tot plegat? Ens hem de preguntar si allò que jo estic demanant o expectant del meu fill o filla prové de les meves necessitats com a adult o projector de com ha de ser el meu fill o filla o d'una necessitat real. Si jo exigeixo coses que no són una necessitat per l'infant t'has d'autolimitar a tu, com a persona adulta. 

És clau observar-te per veure si allò que estàs projectant de l'infant prové d'ell o de tu. Si prové de la seva motivació intrínseca o d'allò que espero d'ell en un futur