Feia un any i mig que estàvem mentalitzant-nos que el nostre fill de 6 anys hauria de passar per quiròfan, però com que no hi havia realment un criteri d'urgència, ho vam anar ajornant fins a poder-li explicar bé com aniria el procés perquè estigués tranquil. 

Encara avui, els protocols dels hospitals públics no permeten que la mare o el pare faci costat a la criatura fins que quedi dormida pel procés de sedació. Això vol dir que l'infant s'ha de deixar posar una via venosa o una màscara en un espai desconegut i envoltat per persones desconegudes en un moment de màxima vulnerabilitat. 

Si per una persona adulta veure's sola en un moment com aquest és ja impactant, imagineu-vos per una criatura petita que no té la capacitat de comprendre el que passa al seu voltant i que en aquests contexts és quan més es posen en alerta els instints de supervivència. 

Sí, hi ha criatures que es resisteixen o que passen moments d'angoixa i por, i fins i tot en aquests casos, se segueix sense permetre l'acompanyant i s'opta per administrar ansiolítics. 

Havíem parlat amb diversos centres per assegurar-nos que aquest era un procediment habitual. Veníem d'una experiència traumàtica d'Urgències en què la nostra criatura havia passat molt dolor i molta por, i volíem evitar per tots els mitjans que es repetís l'experiència. 

Vam escoltar raons molt diverses. Alguns centres ens van argumentar que no podien entrar persones externes al quiròfan per motius d'higiene, d'altres perquè és un criteri dels mateixos professionals que no volen interferències. Que la presència d'un acompanyant només està permesa en cas d'autisme o contexts molt particulars, etc. 

Alguns, fins i tot, admetien en privat que la inflexibilitat del protocol tampoc era una solució per casos evidents en què la criatura pateix per la solitud en un moment de gran vulnerabilitat per ella. 


El nostre fill va entrar a quiròfan pel seu propi peu, mentre una llàgrima li recorria la galta i deixava anar amb veu tímida: "No vull sense vosaltres...". Recordo sentir en aquell moment que el meu cor es partia en dos. I, llavors, el comentari de la infermera: "Pateixes més tu que ell..."

Vaig reaccionar ràpid en recordar que li havia dut un peluix de casa, un objecte al qual aferrar-se i que li fos familiar. Vaig fer-li arribar per via de les infermeres. "Ens podreu avisar quan estigui dormit?", vaig demanar. "No, no podem entrar i sortir, aquesta no és la nostra feina", van respondre'm. 

Un dia abans, durant la trucada de l'anestesiòloga, m'havia dit que depenent molt del personal, els protocols a vegades es flexibilitzen si així ho requereix la criatura. Res més lluny del que finalment ens vam trobar. 

Ni tan sols vam poder ser-hi quan es va despertar després de l'operació. Ell mateix ens va explicar que estava molt desorientat quan va obrir els ulls, i que estava en una sala on altres nens i nenes es preparaven per entrar a quiròfan, alguns entre plors o resistint-se. 

"Mama, no vull que em tornin a dormir mai més...", em va dir. "He passat por i m'han mentit. Quan m'han fet la punxada, m'han dit que no era per dormir-me. I quan jo els he dit 'els meus pares m'han explicat que sí' m'han respost: 'els teus pares són metges?' Doncs això...". 


És urgent que es revisin els protocols hospitalaris, i s'adaptin a les necessitats de les criatures dins del possible. El fet que les famílies vulguem un millor acompanyament pels nostres fills als hospitals no vol dir que qüestionem la professionalitat o vulguem interferir en la feina dels metges.

Simplement, que cal tenir en compte també les pors i les angoixes dels infants. Perquè que no siguin capaços d'expressar-les, no vol dir que siguin inexistents i que no mereixin com tothom que es considerin. 

Ja sabem que una operació no és res que ningú vulgui passar-hi per gust, que hi haurà moments d'inquietud inevitables, però realment no podem repensar allò que violenta innecessàriament famílies i infants en un moment tan vulnerable?