La història de la nostra família va començar quan vam decidir, la meva parella i jo, acollir una nena. Volíem formar una família i vam pensar que l'acolliment seria la manera més bonica, la que ens feia sentir més còmodes.

Vam començar a fer tot el recorregut que es fa en aquests casos, amb entrevistes, etc. Ens va servir per mentalitzar-nos que el que faríem és donar a un infant una família en el temps que li fos necessari. I aquest temps, això és molt important, seria un temps que nosaltres no controlaríem. 

La nostra filla va arribar a casa nostra amb 14 mesos i ja venia d'una família d'urgència i diagnòstic, que els cuida i els estima durant el temps que l'administració els assigna una família d'acollida. 


Vam viure un procés d'acoblament, que es diu, durant uns dies amb aquesta primera família, per anar coneixent-nos, entre ella a nosaltres i nosaltres a ella, fins que va venir a viure aquí, en aquesta casa, que avui és casa seva.

Com es cuida una nena de 14 mesos? Què es fa amb ella? Com passes el temps? Clar, al principi és un descobriment, i a vegades també, per mi, era una mica frustrant. A la meva parella, en Fran, se li donaven molt millor aquests moments. Li sortien més recursos, i jo havia d'inventar-me'n alguns que no tenia en aquell moment.

Sempre t'expliquen que has de donar un temps perquè es faci un vincle, però al principi he de dir que ho vam infravalorar una mica. No pensàvem que seria tan significatiu això, que seria més automàtic.


Ara ja té deu anys i mig, està en una fase de molts canvis. Sí que sempre ha tingut bastant clar quina era la seva situació. Que ella té dos papes, una mama, tres àvies i moltes persones que se l'estimen, cadascú d'una manera diferent i com pot, i en la possibilitat que té.

I també sempre li hem dit la veritat sobre qualsevol aspecte, adaptant aquesta realitat a l'edat. Afegint, com sempre diem nosaltres, capes. Com quan fas un vestit, que comences primer amb una forma i després vas afegint detalls i detalls.

No és el mateix el que entens amb quatre anys que el que entens amb deu. I ella comença a observar i a relacionar... I això fa que també tingui uns recursos que potser altres nens i nenes no tenen perquè no han hagut de formar-se en el seu cap un dibuix tan complex.

Nosaltres sempre hem tingut contacte amb la seva família d'origen i ella té les persones de la seva família d'origen molt presents a la seva vida. En parlem, són persones que són molt normalitzades a la nostra vida perquè formen part de la seva vida. I, al final, el que més ens importa és ella. I com que aquesta és una part de la seva vida, també forma part de la nostra vida. Perquè quan aculls, ho aculls tot. Aculls els infants, i aculls també les motxilles i les seves experiències que s'emporten. És un acolliment global.

Jo crec que la nostra vida de pares d'acollida no és diferent de la vida de qualsevol altra família. A vegades hem de parlar amb més persones que altres pares i mares perquè hem d'interactuar amb l'ICIF (Institució Col·laboradora d'Integració Familiar), amb la família d'origen, però tothom aporta d'alguna manera.

Hi ha algunes decisions que potser no podem prendre. Si viatgem fora del país, com és normal, la DGAIA (Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència) ha d'estar informada. I hi ha algun tipus de decisions molt concretes per les quals s'ha de demanar permís. Però, el dia a dia, és idèntic a qualsevol altre pare.


Es dona moltíssima importància a la sang, a l'ADN, a la biologia, als cognoms, súper important els cognoms. I al final tot això no és l'important. L'important és el vincle d'amor que s'estableix entre els fills, les filles i les persones que les cuiden. Tinguin o no el seu ADN, tinguin o no els seus cognoms.

No sabem com serà el nostre futur, però el cert és que no ho sap ningú. Tu pots imaginar-te que en el futur, els teus fills, les teves filles faran això o faran això altre, però en realitat tu no ho saps.

Si ets una família acollidora, ho tens clar des del primer moment. Però això val per totes les famílies. El que passa és que no hi pensem mai. Realment tu només acompanyes els teus fills i les teves filles fins que ells i elles ho necessiten.

I això no ho decideixes mai tu, ni tan sols si són els teus fills biològics. El teu paper és d'acompanyar, perquè criar un fill o una filla és acompanyar-los, no són teus els fills, mai són teus. El que passa és que les famílies d'acollida ho tenim molt assumit des del primer moment.

El tipus d'amor que sents per una filla és que no el sents per cap altra persona. És una relació que és tan forta i tan especial que te n'adones, quan la tens, que no l'havies tingut mai abans. Per això, per mi, el que estem vivint és tan especial que no hi renunciaria mai.