Un pare explica al seu compte d’Instagram que quan va néixer la seva filla estava força atabalat per si ho estava fent bé. Dubtava de cada una de les decisions que prenia. I per això un dia, veient un partit de futbol amb un amic que també acabava de ser pare, li va preguntar: "Devem estar-ho fent bé?". L’amic li va respondre que s'ho preguntava moltes vegades i que sempre es responia que, si s’ho plantejaven, és que ho estaven fent bé.

Aquesta publicació, i d’altres amb reflexions similars, les podeu trobar en els pocs comptes dedicats a la paternitat que volten per les xarxes. Òbviament em falta informació sobre el cas concret i la criança m’ha fet aprendre que val la pena esforçar-se per no jutjar els altres. Per això no es tracta d’assenyalar ningú, però si hi ha alguna cosa que grinyola, trobo que val la pena qüestionar-se les reflexions dels homes que pretenem exercir paternitats corresponsables. Sobretot, per poder trobar els camins que ens portin a fer-ho millor.

A Barcelona, tenim la sort de comptar amb el programa d’acompanyament a la transició a la paternitat Canviem-ho, que organitza l’Ajuntament a través del Servei d’Atenció els Homes. Un psicòleg i una llevadora faciliten un grup no mixt de futurs pares per tal d’ajudar-los a trobar un camí que satisfaci tothom.

A mi, aquelles sessions em van ser d’allò més útils, però hi havia un concepte que es repetia, imprescindible de defensar per a les mares i que em semblava innecessari per a nosaltres, els homes: l’autocura, dedicar-se un temps, estar bé amb un mateix per poder estar millor amb els altres.

La teoria l’entenc, però cuidar-se més a un mateix que als altres no em sembla cap forma nova ni transformadora ni d’habitar la masculinitat ni d’exercir la paternitat (ni tan sols quan aquest cuidar-se implica allargar les hores d’oficina per refugiar-se de la nova realitat a casa). De fet, he vist com el concepte es convertia en un subterfugi molt efectiu per aquells homes que volien mantenir intactes els seus privilegis un cop iniciada la criança. 

Una hora setmanal per jugar a pàdel, una altra per anar amb moto i desfogar-se, una per anar caminar per la muntanya, per veure el futbol amb els amics… i tot això en nom de l’autocura, mentre la mare es quedava a casa cuidant el nadó. “És que ho necessito per estar bé jo i així poder està millor amb l’infant llavors”, m’han dit alguns, amb tot el convenciment del món i en una posició passivo agressiva.

La pregunta és si la mare disposa de les mateixes hores lliures. Si és que sí, potser és que la família realment ha sabut trobar una fórmula exitosa amb un repartiment igualitari de tasques i d’espais d’intimitat i cal celebrar-ho. Però si la resposta és que ella no ho vol o no ho necessita, cal que saltin totes les alarmes. Era això la paternitat corresponsable?

Per mi, la pregunta que es plantejava al principi no tenia una resposta tan vaga. Dubtar de si ho estem fent bé és l’abc de la paternitat i la maternitat, especialment amb la primera criatura. No és, ni de lluny, la garantia de la coresponsabilitat. Ho és si tothom, a la família, està realment satisfet amb el seu dia a dia, si les càrregues de feina estan ben repartides i si s’està vetllant perquè ningú no perdi cap dels seus drets.