Per entendre el desenvolupament del nadó durant els primers mesos, hem d’entendre que aquest no té sentit si no és en relació al cos de la seva mare. Sí, el que més necessita un nadó durant els primers dies (i setmanes) posteriors al naixement és el cos de la mare. Recordem que quan un bebè neix el que espera trobar-se és el que ha escoltat, ha sentit i que es l'única cosa que ha conegut durant més o menys 40 setmanes. En sortir, el que més el pot calmar i donar confort és aquesta sensació coneguda.

Damunt del cos de les mares els nadons regulen millor la seva temperatura, tenen bons índexs de glucosa en sang, fan cicles de son complets... A més a més, en els minuts posteriors al naixement oloren el calostre i això estimula el reflexe de succió, que és tan important per la seva supervivència. Pensem que des del minut que neixen, els nadons diferencien l'olor i la veu materna de les altres olors i veus. Si la mare parla, el nadó intentarà moure el cap i els ulls cap a ella, amb la clara decisió de girar-se cap a la veu de la seva mare.

Aquesta disponibilitat afectiva cap a la mare és imprescindible pel que anomenem aferrament segur. És important recordar que si el pare o l’altra mare s’ha relacionat amb la panxa durant l’embaràs, si l’ha tocat, si l’ha acariciat… el nadó també reconeixerà la seva veu poques hores després de néixer i la preferirà per sobre d'altres que no conegui. 


I és que en aquesta etapa inicial és molt important l’establiment del vincle amb les seves cuidadores principals. Això succeeix normalment de manera instintiva, a través de la comunicació amb les nostres criatures. Imaginem-nos un nadó que plora, es queixa, es mou… Això fa que la seva mare o pare s’apropin.

Segurament aquesta mare o pare encara no sap què li passa al nadó, però li parlarà, pensant en veu alta les possibles causes del malestar del nadó. “Ai, et fa mal la panxeta, igual has empassat massa aire, vine que t’agafo…”. L’important no és que aquest pare endevini que li passa al nadó, sinó que el nadó sàpiga que quan es queixa, quan plora, quan comunica, la seva mare o el seu pare responen. Que estan allà. Que l’estan atenent. 

I ja que parlem de comunicació, recordem que durant aquesta etapa el plor està molt present, és la forma principal de comunicació dels nadons. És important poder consolar-los  i atendre’ls quan ploren, ja que és l'única manera que tenen d’expressar malestar. Ser atès, ser contingut i sostingut, és igual d’important que menjar o dormir. Com veiem, calmar una criatura quan plora és la manera que tenim de donar-li seguretat. El nadó no plora per fastiguejar-nos, plora perquè no té cap altra recurs més elaborat (com el llenguatge) per dir-nos què li passa. 


Així, com veiem, durant aquestes primeres setmanes, el nadó necessita imitar al màxim possible les condicions de l’úter, i el cos matern és el més adequat per poder fer aquesta funció. Si el vostre nadó reclama braços continuament, reclama contacte, reclama estar amb vosaltres, recordeu que no esteu fent res malament. Ni ell tampoc. Només us està dient el que necessita per sobreviure. El nadó quan neix és capaç de respirar amb els seus propis pulmons i alimentar-se gràcies al reflex de succió. Per viure, ja no necessita estar endollat a una font de recursos, la placenta. Tot i així, la seva dependència d’algú que faci funcions maternes és total, vital, pel seu compte no sobreviuria. Per això ens reclamen, per això ens necessiten a prop. 

A nivell psicomotriu, desde el naixement i fins aproximadament el primer mes el nadó té reflexos involuntaris i automàtics que apareixen davant qualsevol estímul. Per exemple, el reflex de prensió (això que fan tots els nadons d’agafar-nos el ditet quan li posem a prop de la mà). 

Una mica més tard, cap als dos mesos de vida, aquests reflexos es tornaran més útils. Comença el que en psicologia es coneix com a reaccions circulars primàries. Es tracta d’una conducta que comença a l’atzar i que inesperadament produeix una resposta de plaer en el nadó, que intentarà repetir-la per aconseguir el mateix efecte. Per exemple, ens podem imaginar un nadó tranquil, estirat sobre una manta, per casualitat, s’endú la mà a la boca. I li agrada.

Nota doble sensació, a la boca i a la mà. I li és molt agradable. Així que intentarà repetir-la una i altra vegada.  I no, no es xupa la mà perquè tingui gana, ho fa perquè està descobrint el seu cos. És la seva primera joguina. El nadó juga amb el seu propi cos i comencen a observar-se conductes que són clarament emeses i repetides per gust: balbuceigs, moviments amb el cap, moviments de mans… 

És justament per això que durant aquests tres primers mesos calen poques o cap joguina. El que necessita és poder explorar amb llibertat el seu cos i llibertat de moviment. Recordem que la posició ideal per a un nadó és sempre boca a munt i al terra (si cal amb una manteta o una esterilla). És des d’aquesta posició inicial que el nadó podrà anar arribant a totes les altres. Si volem començar a oferir alguna joguina, una bona idea pot ser un sonall o llibre de tela, el podem deixar al seu abast perquè l’agafi lliurement i l’explori. 

Per altra banda, a nivell social és important una fita del desenvolupament que apareix durant aquest període. És el que es coneix com a somriure social. Imagino que moltes de vosaltres us haureu fixat que la majoria de nadons, sobre els tres mesos aproximadament, comencen a somriure a tothom que se’ls hi apropa i es posa en el seu camp de visió. Detecten el somriure i el repeteixen. El somriure deixa en aquest moment de ser un acte reflex per convertir-se en quelcom intencional, és una forma de comunicaicó amb el mon que els rodeja. 

Per acabar és important entendre que cada nadó és únic. Que cada nadó neix diferent. També psicològicament. Ja en néixer els bebès mostren temperaments diferents, tot i ser nascuts dels mateixos progenitors. El temperament es considera la part més heridària i biològica de la personalitat, i els bebès el mostren només néixer. Segur que heu vist nadons més calmats, més independents, més dormilegues, més actius, més demandants… És important entendre que no hi ha una manera correcta de tractar el temperament d’un infant, la clau és que com a pares ens puguem anar a adaptant al màxim a allò que necessita el nostre nadó en cada moment.