Durant la segona meitat del seu primer any la vida del nadó experimenta una completa transformació. Ha passat de tenir una exploració del món que estava limitada al que tenia directament davant o al seu abast a convertir-se en personetes capaces de desplaçar-se. Criatures aventureres, que tenen idees i plans propis. Tots aquests canvis resulten molt plaents i estimulants pels nadons, però a la vegada, també espanten una mica i neguitegen. 

De cop, tenen al davant un món per descobrir, es poden allunyar del(s) pare (s) i/o la(les) mare(s), poden prendre petites decisions. Des dels 6 mesos comencen a trobar-se amb molts canvis a la seva vida. Com veiem en l’article anterior comencen a menjar sòlids, comencen a desplaçar-se, i per si tots aquests reptes no fossin suficients, generalment en aquesta etapa apareixen també les primeres dents. 

Per molts nadons la dentició pot ser dolorosa i es poden posar tristos o queixar-se contínuament. A més a més l’aparició de les dents no és molesta només en l'àmbit físic, requereix també reajustos en l'àmbit emocional. Si ens posem per un moment en la pell del nadó resulta bastant fàcil d’entendre.

On abans tot era suau i tou ara es troba objectes durs i afilats. I, com la boca sempre ha sigut una part molt important de la criatura (recordem que és el lloc a través del qual explora, s’alimenta i s’expressa) és més que probable que aquest canvi faci aparèixer sentiments intensos i confusos.

A més, sol aparèixer també un gran impuls de mossegar i és freqüent que pressioni objectes quasi compulsivament contra les seves noves dents amb una mirada seria i de preocupació. S’estan adaptant i fent-se al canvi i és probable que necessitin cert temps per començar a gaudir de tots els avantatges que suposa aquesta nova capacitat de mossegar. 

Cal fer aquí un petit incís, tant en els grups com per xarxes socials em solen arribar consultes de mares que donen el pit i amb l’aparició de les dents s’han endut alguna mossegada del seu nadó. Primer de tot mantinguem la calma, pensem que, com dèiem, les dents són un nou descobriment, i proven de mossegar-ho tot. També el seu objecte preferit, la teta.

Així que no, no ho fa amb mala intenció, només està provant. El millor que podem fer és intentar mantenir-nos calmades, explicar-los que la teta no és per mossegar, que ens fa mal, retirar-la i oferir un mossegador. Segurament, si ho fem així, aquesta desagradable experiència rarament tornarà a repetir-se. 

Tornant al nadó, com veiem, en la seva vida estan passant moltes coses a l’hora. Totes aquestes noves habilitats, aquests nous descobriments remouen al nadó, remouen els seus sentiments i emocions. És normal que el notem més demandant, que ens necessita més a prop, que necessita més contacte. I sí, això podem notar-ho també a la nit. Recordem que durant la fase REM de la son integrem els aprenentatges, així que cada cosa important que succeeix de dia remourà també les nits.

Així, pot ser que estiguin més demandants, que tinguin més despertars, que demanin més preses pit. Estan en una fase apassionant del seu desenvolupament, tenen moltes ganes d’explorar i descobrir, però alhora necessiten reafirmar la presència i disponibilitat de les seves figures d’aferrament.


I és en part per això que entre els 7 i 9 mesos té lloc una de les grans “crisis” en el desenvolupament del nadó. El que es coneix com a ansietat davant dels estranys i per separació. No hi ha distinció entre ambdues i se les sol anomenar “l’ansietat dels set mesos”, perquè sovint apareix de manera sobtada més o menys a aquesta edat.

Els nadons que abans somreien, eren afables, amistosos i interactuaven amb els desconeguts de cop comencen a tenir-los por i a rebutjar-los. A més, de cop, poden començar a mostrar una angoixa extrema, encara que sigui per un moment, en quedar-se sols en un lloc que no coneixen. 

Les mares i pares solen quedar molt estranyades davant d’aquest canvi de comportament de la nostra criatura, i a més, aquesta sorpresa sol venir acompanyada de comentaris de l’entorn del tipus “És que ho veus, tant tenir-lo a sobre, mira ara, no el pots deixar sol, aquest nen té mamitis”.

Són moltes les famílies que comencen a preguntar-se i a dubtar sobre si ho han fet bé. A pensar que potser sí que li han donat massa braços, que potser no haurien d’haver dormit junts, que potser no haurien d’haver portejat tant… I és important aclarir que en aquest sentit no té res a veure. De fet, que passi això és un signe de bon desenvolupament del nadó. 

A mesura que van madurant els processos cognitius, el petit va adquirint esquemes del que és conegut i desconegut, i comença a adonar-se  del que és nou i el que és diferent. Distingeix entre cuidadores i estranyes. Sap que les seves cuidadores són la seva font de seguretat, tot està a lloc quan estan presents, sap que la seva presència garanteix que estarà bé, que estarà cuidat, es sent confiat i segur.


És per això que si marxen s’angoixa, perquè perd aquesta sensació. Per tant, que aparegui aquesta angoixa és també un signe d’un bon vincle i aferrament amb els cuidadors/es principals. 

A més, com deiem abans, això s’ajunta amb que durant aquesta etapa la majoria de nadons ja es desplacen (reptant o gatejant), sent així capaços d’allunyar-se dels seus cuidadors o cuidadores. Això els fa sentir orgullosos, contents, amb ganes d’explorar, però a l’hora fa més evident una primera separació, encara primària però real, de la seva mare o cuidadora principal. 

En aquest sentit ens sol ajudar molt un joc que sol aparèixer espontàniament durant aquesta etapa, el del “cucú”. Recordem que el joc és essencial pel desenvolupament dels nadons. A través del joc comencen a obrir-se camí entre diferents sentiments, relacions i interaccions i elaboren el que els hi va passant en el seu dia dia. Per exemple, el joc del “cucú” permet a l’infant experimentar amb el terreny de la separació i els retrobaments en un marc controlat i previsible.


La seva mare desapareix, passa una estona de petita angoixa i torna aparèixer. Així va entenent i elaborant que la mare, o el pare, de vegades no hi són, però que sempre tornen, sempre hi ha un retrobament després de la separació. 

Durant aquesta etapa, paral·lelament, el nadó comença a adonar-se de que la seva mare i/o el seu pare tenen també relacions amb altres persones, relacions que són diferents a les que tenen amb ells. Ara veu que, per exemple, la seva mare parla amb el seu pare d’una manera diferent. Que els seus germans i germanes també es reuneixen quan ell no hi és, potser quan ell ja dorm.


Hi ha amics que venen de visita i que es converteixen en el centre d’atenció. Davant de tot això pot ser que reaccioni de forma enèrgica, intentant participar del que està passant, rient o balbucejant. I pot ser també que comenci a protestar a l’hora d’anar a dormir (ara sap que passen coses emocionants quan ell dorm)  o que es dediqui a cridar i fer sorolls cada cop que la seva mare parli amb una altre persona per cridar la seva atenció.