“Mama, aquesta carn ve d’un animal?” Tenia quatre anys, però tot i ser omnívors a casa, vaig decidir dir la veritat: “Sí Izadi, la carn ve d’un animal mort”. Quan em va respondre, amb una determinació semblant als adults quan prenen una decisió important, que no volia matar-ne més no vaig ser conscient del cost tan elevat –i no parlo de diners– que pagaríem durant sis anys per aquesta resposta. 

No obstant això, puc dir que ha valgut la pena. Ara l’Izadi té onze anys, però no ha canviat l’expressió d’aquell sopar una nit de 2014. Ho veig cada cop que afirma: “no vull fer mal a cap esser viu”. A casa sempre hem realitzat acollides, sempre hem estat envoltats d’animals, suposu que ella va decidir deixar de menjar-ne fins al punt que ens ha acabat conscienciat a la resta de la família: “aquest peix ha mort, no l’hauríeu de menjar!”.

La conseqüència més inesperada de respectar la meva filla va ser reprendre la mateixa inquietud que tenia jo de petita. Abans hi havia poca informació, per tant els meus pares no van permetre ni un segon que la filosofia vegana m'irrompés. No volia cometre el mateix error, però aquest va resultar ser donar per suposat que no hi hauria obstacles. Hem estat sis anys en lluita furtiva contra el menjador de l’escola per tal que l’Izadi pogués tenir l’alimentació que a mi no se’m va permetre.

Un dels problemes de ser mare jove és que probablement els avis també ho siguin, i treballin a l'hora de dinar. Desprès de mesos sense resposta de l’escola, vaig decidir encetar el tema del menú vegà en una reunió de pares. “No és el moment ni el lloc”, va dir la directora. La resposta va acabar arribant: l'escola no veia viable oferir, en comptes de carn, proteïna vegetal com llegums; alternativa més assequible i versàtil tot i l'excusa del cost econòmic.

Sabíem que hi havia alumnes amb qüestions religioses que se’ls hi adaptava el menú. Però la nostra única opció era eliminar l’animal del plat, sense substituir-lo, i en tot cas potenciar les guarnicions. No obstant això, -per casualitat, o no-, els segons plats van passar a ser tradicionals bascs on no es podien separar ingredients. Vam intentar optar per carmanyola d’amagat, però quan l’escola es va assabentar, se’ns va prohibir. 

 
I així durant cinc anys amb puré i poma fins l’hora de berenar on jo afegia la proteïna. L’opció que quedava era poder ajustar els meus horaris de la feina, assumint que anar i tornar de l'escola per dinar a casa seria una hora en cotxe. La conciliació, evidentment, ha estat extremadament corrompuda per poder alimentar bé el màxims de dies possibles l’Izadi. He rebutjat moltes ofertes de treball per aconseguir que mengés dos plats en plena època de creixement.

Però tot va sobrepassar els límits quan ser vegana la va convertir en l'objectiu de burla dels companys, a més de raó de discriminació al menjador. Als tres dies de plors per comentaris com "et falten vitamines i minerals", el meu marit i jo vam alçar la veu a l’AMPA, justament en una reunió on es parlava d’inclusivitat. A partir d’aquí vaig enviar escrits al departament d’educació del govern basc, del qual encara no he rebut resposta tot i haver recollit més de 5.000 firmes. El feedback segueix sent el mateix: “el servei de menjador és opcional i els nens vegans són minoria”.
 
Tots els mecanismes i recursos van fracassar. Davant d’aquesta impotència i coacció per fer malabars i arribar a conciliar feina i dinar, vaig decidir formar FEUMVE, l'associació que ha empoderat la meva filla fins al punt que la germana petita ha seguit les passes. Però, fins i tot quan la nostra nutricionista i la nostra pediatra especialitzades en veganisme van oferir a l’escola xerrades gratuïtes sobre alimentació vegana i el seu impacte en el desenvolupament psicològic van ser rebutjades.

No només a l’escola sinó també en totes les conselleries d’educació, excepte a Catalunya, comunitat on potser un nen vegà hi té cabuda. No tan sols al menjador, també als aniversaris on l’elecció de no menjar caramels deixi de ser un crim.