No hi ha una sola manera de ser mare. No hi ha una manera de fer correcta.
N'hi ha de molt diverses i és imprescindible que sigui així. Ens ho explica l'antropòloga, feminista, activista i investigadora doctoranda de la UGR sobre activismes en grups de mares
Julia Cañero Ruiz.
"No són el mateix les maternitats de dones migrants, que les racialitzades, que les de dones lesbianes o les monomarentals.
Si parlem des d'un punt de vista interseccional hem de diferenciar aquestes peculiaritats perquè estàn atravessades per diverses opressions", explica.
Hi ha mares que viuen en entorns de precarietat molt grans i la nostra societat les castiga encara més. "Els permisos iguals i intransferibles estan discriminant les mares monomarentals perquè tenen la meitat de temps de cures".
S'obvia una realitat que existeix i és que hi ha dones que tenen les criatures elles soles sense necessitat d'una parella.
La clau de tot plegat, segons l'antropòloga i investigadora Julia Cañero, és
protegir la maternitat i la criança. "En uns temps on la conciliació és impossible, la precarietat a la qual estem exposades les mares és brutal. Sobretot la d'aquelles que decideixen deixar la feina o demanar excedència per poder tenir cura de les seves criatures en la primera infància"; explica.
"Des del feminisme s'ha lluitat sempre per la lliure elecció de la maternitat. Avui dia, el ser o no ser mare, majoritatiament en aquesta societat, pot ser una opció", explica. Però tot i que se'ns ha permès decidir ser o no ser mare,
se'ns ha oblidat per complet una vegada ho hem estat. Què passa amb aquesta maternitat de les que han decidit ser-ho? "Podem escollir ser o no ser mares però no podem escollir maternar amb dignitat o no", explica l'experta.
Segons dades publicades per PETRA, maternitats feministes, els permisos per cures que es proporcionen a països com Alemanya són de 57,6 setmanes (12 mesos), els de Dinamarca 50 setmanes (10,7 mesos), Suècia 55,7 setmanes (13 mesos) i a l'estat espanyol són de 16 setmanes (3,7 mesos).
"Moltes polítiques públiques parlen de posar la vida al centre, però
a les mares no ens serveix només el fet d'externalitzar les cures, volem estar presents i a la vegada desenvolupar-nos en totes les facetes de la nostra vida sense que tot sigui precari. La solució seria lluitar pels drets i recursos: permisos més amplis, i una mirada diferent de la criança, que no estigui relegada a la llar, que formi part dels espais públics", explica.
Un altre dels problemes actuals és el retard de la maternitat: "Hi ha moltes mares que retarden la seva maternitat perquè veuen incompatible prosperar a nivell laboral i no perquè no desitgin ser mares.
No és una lliure elecció, en moltes ocasions és imposat per la societat. La maternitat no pot ser un handicap, ha de ser una part imprescindible de la societat", assegura.
Una corrent, fins i tot, del feminisme ha defensat tradicionalment en pro de la igualtat i
en base a models masculins l'alliberament de la dona sense donar cabuda a la maternitat. I és per això que durant certes èpoques moltes dones han decidit no ser mares.
Afortunadament, certes corrents dintre del feminisme han entès que ser mare no és incompatible amb ser feminista, i això ha donat peu a un matriactivisme transformador que reclama que no s'aparqui la lluita de les mares de la lluita de gènere.
No hi ha una única manera de ser mare. No hi ha una maternitat, n'hi ha moltes, i encara queda molt per fer per defensar-les.
