Carta d'una mare que va patir un avortament amb violència obstètrica en plena pandèmia

La Clara ens explica com es va haver d'acomiadar de la seva filla

per Clara Martínez Masó
Et vam dir adeu com vam poder. Vas marxar just quan esclatava una pandèmia mundial i potser això va fer que quan començaves a dir-nos adeu, fóssim tan maltractades des del servei d'urgències de l’hospital públic de referència.

I dic potser, perquè la violència obstètrica és quelcom tan instaurat en el nostre sistema, que ningú ens garanteix que ser ateses fora de la pandèmia hagués estat millor.


Recentment, el Colegio Oficial de Médicos de Madrid, ha negat l'existència de la violència obstètrica, però la mala experiència de tantes i tantes mares i futures mares, ens evidencien que aquesta segueix sent molt present en el nostre sistema sanitari. 

Negar-la no farà que deixi d'existir, en canvi; trencar el tabú i posar-hi paraules, ajuda a visibilitzar els fets, a identificar-nos-hi i a promoure canvis per a millorar el sistema i el tracte cap a les persones gestants.


Aquest tipus de violència, sovint es tipifica en el moment del part o durant el procés de gestació, però també és molt important emmarcar-la davant tots els processos de pèrdua gestacional i de dol; els quals no estan exempts de males praxis professionals.

Avui, gairebé un any i mig després, encara recordo cada mil·lèsima de segon de les diferents visites a urgències. A la primera, amb por davant unes pèrdues de sang sobtades; vam topar amb una professional mancada d’empatia i de bon tracte al pacient.

Mai a la vida una ecografia m'havia ni m'ha fet tant de dolor físic, mai a la vida m'havia sentit tan indefensa, tan poca cosa ni tan espantada. Encara recordo totes i cada una de les paraules fredes i contundents de la ginecòloga que ens estava atenent: "aquí no hi ha res (deia amb fredor i sense contacte visual), fes vida normal, segueix treballant que va bé pel cap i potser el teu cos ho expulsa sol. Serà com una regla, sinó torna d'aquí a una setmana i ja en parlarem".

El meu cap no processava absolutament res de què m’estava dient. No hi ha res, però ho haig d'expulsar. El què? No em diu que no hi ha res? I què vol dir que no hi ha res? I què vol dir fer vida normal quan en qualsevol moment potser expulso alguna cosa?


Però no hi havia marge a preguntar res, ja m’estava fent vestir i ens feien marxar. Davant la impotència, la incredulitat i la falta d’informació, dos dies més tard vam decidir anar a una visita privada.

Com a mínim aquesta va ser sense dolor físic, vam poder veure que si hi havia alguna cosa i ens en vam poder guardar un record. És clar que sí, la nostra filla hi era, tenia batec, feble, però el tenia; malgrat això ho puc afirmar ara comparant-lo amb l'actual embaràs, però no perquè en aquell moment se’ns comuniqués així. Tot era un trasbals emocional.

Aquella visita semblava que ens alleujava el dolor, però la realitat és que tampoc s'allunyava de la violència en forma d'infantilització i de no saber comunicar-nos bé el que estava passant, dient-nos que tot estava bé.

Amb aquest missatge als nostres caps, 3 hores més tard, em quedava paralitzada per un dolor intens. Què passava? M’acabaven de dir que tot estava bé, però el meu cap recordava que si expulsava quelcom seria com una regla, i aquell dolor tan intens que em doblegava no era ni de bon tros com una regla.

S'ha de saber explicar a les gestants, i potser fins i tot a les professionals, que un avortament espontani no és com una regla; per començar perquè la regla no hauria de fer mal i quan s'inicia un avortament espontani, sí, tens contraccions (en menor mesura que si vas de part, però contraccions) per a facilitar l’expulsió, amb una quantitat de sang i coàguls molt abundant.

Novament vam passar hores a urgències abans i no ens van atendre, jo portava una compresa, però no era suficient per a aquell riu de sang. No m'havien avisat. Si hagués estat com una regla, hauria d'haver estat més que suficient. Però no ho era, i la quantitat de sang no anava a menys, ans al contrari.

En vam demanar al personal sanitari, però per la nostra sorpresa no ens podien donar res per contenir aquell riu ni per calmar el dolor. Allà, a la sala d'espera, la por, la tristesa i la solitud, s'anaven apoderant de nosaltres.


Per sort, la ginecòloga que ens va atendre aquell dia amb el punt final a l'avortament i davant l'acomiadament de la nostra filla, no va exercir violència cap a nosaltres i des d'aquí li dono les gràcies per ser empàtica, dolça, no generar més dolor físic ni emocional, explicant-nos en tot moment el què feia, com estava i fent alguna carícia de comprensió en un moment tan dolorós. Gràcies, Clara. Recordaré sempre el teu nom i no perquè ens diem igual.

No. No som exagerades quan parlem de violència obstètrica. No. No necessitem tant; tan sols comprensió i bon tracte professional en moments delicats i importants en les nostres vides. No. Això no vol dir que se’ns hagi d'infantilitzar. No. Negar la violència obstètrica, no farà que deixi d'existir ni que desapareguin aquests mals records dels nostres cors.

El dolor, però, no acaba amb aquella visita a urgències. Un cop la professional et neteja i comprova que tot està correcte, te'n vas cap a casa i allà segueix el riu de sang i llàgrimes mentre li dius adeu a la teva filla literalment estirant la cadena del vàter.

I encara no s'atura aquí, sinó que segueix quan se'ns neguen proves perquè els avortaments espontanis durant el primer trimestre de gestació estan normalitzats, fent-nos passar per aquest dolor tan intens fins a 3 vegades per a aconseguir que es faci alguna prova mèdica.

Segueix, quan se'ns nega el dolor i el dol de la pèrdua, quedant totalment a la voluntat de qui ens atengui i ens faciliti o no un baixa mèdica que no està tipificada com a tal. I segueix, quan davant un nou embaràs no mostren empatia malgrat i estar reconegut que després d'un primer avortament espontani, tens una probabilitat més alta d'un segon (i d’un tercer); no tens ni més control ni més seguiment mèdic generant així una angoixa totalment innecessària per a la gestant, titllant-la d'exagerada i se li diu que pensi en positiu. Pensar en positiu. Clar, perquè segur que qui ha tingut una pèrdua és perquè no pensava en positiu i això ho va propiciar.


És incomprensible la falta d'informació i de poc tracte davant un procés tan dolorós i fins i tot traumatitzant. Per què no se'ns explica bé en quin punt estem de la gestació i què pot anar passant en el nostre cos? Per què se’ns amaga informació? Com s'ha arribat a aquest punt de normalitzar i silenciar la violència obstètrica?

El que tinc clar és que cal parlar-ne, fer ressò i començar a entendre que darrere un embaràs hi ha quelcom que va molt més enllà d’un procés mèdic. Perquè sí, estem embarassades. Però no, no estem malaltes. Cal entendre els cossos gestants com a tal, amb les seves necessitats i els seus processos de canvi físics i emocionals; posant i legitimant la persona al centre allunyada de protocols estandarditzats.

Probablement llegint aquestes paraules, moltes haureu pensat alguna de les típiques frases que se'ns diu després d'una pèrdua gestacional: "si la vas perdre, és perquè havia de ser així!", "no passa res, en podràs tenir més", "encara no era una persona, no entenc per què plores", "ara a gaudir mentre segueixes buscant"... I sobretot, no ens deixem les frases culpabilitzadores cap a la gestant: "això és perquè vas fer allò", "t'has deixat remenar i per això l'has perdut", "és que ja ets gran, ara us hi poseu massa tard", "ara no t'adormis, que se't passarà l'arròs"...

Em faltarien pàgines en blanc per enumerar totes les barbaritats que es diuen a les persones que han viscut una pèrdua; però espero que a poc a poc es vagi entenent que el que en realitat necessitem és plorar, fer el dol i fer-li un lloc als nostres cors com fem davant qualsevol altra pèrdua d'una persona estimada. Espero que aquest relat ajudi a humanitzar aquests processos, tant en l'àmbit mèdic com a social; així com a trencar el tabú i sentir-nos menys soles.

Per a nosaltres, filla, sempre estaràs a un lloc preciós amb barra lliure de xocolata desfeta jugant amb tots els nadons que no han pogut venir a aquest món.
ALTRES NOTÍCIES
Imatge il·lustrativa
Riho Kroll
Roger Aranda Rovira
Us passa? El psicòleg Roger Aranda ens explica què fer
Imatge il·lustrativa
Andrea Gabarró
Si tens el triangle Pikler i no saps ni qui és Pikler llegeix això
Imatge il·lustrativa
Marta Segrelles
La psicòloga Marta Segrelles ens en parla
Imatge il·lustrativa
Gala Espín
Paola Roig
La psicòloga Paola Roig ens parla de l'exigència que carreguem les mares i els pares en la criança
Logotip de Criar.cat

Responsable editorial: Alba Carreres
Director de negoci: Jordi Font
Director de nous formats: José M. Gutiérrez
Responsable de publicitat: Nadina Urgell

Editorial: Emercat Osona SL
Avís legal

Cerca a Criar.cat:

 

Trobem-nos a:

Contacta amb nosaltres