Neon brand

Ho vull ara! Què fer quan et diu això?

Ens ho explica el psicòleg de La Fita Psico Roger Aranda Rovira

Neon brand
L’estructura cerebral de l’ésser humà no ha canviat durant els últims milions d’anys. La capacitat de percebre el nostre entorn a través dels sentits, de desenvolupar el llenguatge o de fer raonaments inductius i deductius es manté sense canvis destacables. Tanmateix, el que canvia de forma constant i vertiginosa és la tecnologia i tot allò que ens envolta

Els estímuls que processava el cervell d’Aristòtil quan era un infant no tenen res a veure amb els estímuls que processen els cervells dels nostres fills i filles avui en dia. Si tinguéssim la possibilitat de veure ambdós cervells des de fora, veuríem que les diferències observables en l'àmbit estructural són inexistents


Per altra banda, és evident que els circuits neuronals que es reforcen per repetició i habituació (no observables a simple vista) són radicalment diferents. El cervell segueix la premissa de “si no em serveix, me’n desfaig” i és per això que crea circuits de connexió neuronal ràpida que processen fets i situacions habituals del dia a dia mentre que extingeix connexions que li resulten inútils.

La realitat d’Aristòtil era la de jeure, divagar, contemplar i raonar mentre que la nostra realitat (infantil i adulta) és la de córrer, mirar endavant i aconseguir allò que volem de manera fàcil i immediata.  En aquest sentit, Aristòtil tenia una ment semblant a un mar en calma mentre que la nostra ment és un mar violent i ferotge. 


Ens hem habituat a això i els nostres cervells ho esperen i no saben viure d’una altra manera. L'altre dia a consulta una mare va dir-nos que el seu fill tenia dificultats per tolerar un anunci de televisió. Acostumat a ometre'ls a plataformes com YouTube, es frustrava quan no podia fer-ho al que pels adults ha estat sempre (abans de l'arribada de Netflix, HBO, etc.) la televisió convencional. 

Ens i els hem acostumat a això; a no esperar, al ritme frenètic i a la immediatesa. És un fet estructural que es dona de forma imperceptible perquè implica un canvi a nivell macrosocial. El problema el tenim quan topem amb la realitat. Una realitat que necessita uns “tempos concrets” per desenvolupar una amistat significativa, una relació afectuosa saludable o uns aprenentatges cognitius i d’interacció amb el món que ens envolta. 

Cal que mirem de revertir la situació perquè els infants entenguin que la vida no és això. Que moltes relacions, interaccions, objectius i processos de vida són lents. Que el like no arriba tan ràpid a la vida real com ho fa a la vida del jo ideal de les xarxes socials, que no tot es pot adquirir des de casa sense esforç i amb un clic i que molts objectius necessiten constància i motivació.


Som nosaltres els que estem obligats a ajudar-los perquè el seu cervell no pot sostenir els “imputs” permanents que rep. Aquest és immadur i governat pel principi de plaer que reforça un circuit que diu “és fàcil i ràpid fer i tenir allò que vols”. Hem de regular i deshabituar certes coses en un món on la societat no connecta amb el present, on els anuncis es poden ometre, on els àudios de WhatsApp es poden accelerar i on el que és nou avui passar a ser vell demà. Com ho fem?

No anestesiem les seves emocions: La frustració neix quan em trobo un límit (ja sigui natural o artificial) i té un objectiu en el nostre equilibri emocional. Ens ajuda a lluitar per un objectiu i a processar la no consecució d’aquest sinó l’aconsegueixo. Si aturem la frustració amb pedaços del tipus “demà ja t’ho compraré”, “t’ha caigut el gelat, vinga va que en comprem un altre”, estem ensenyant que tot es soluciona de manera senzilla i immediata. 

Modelem en l’espera. El pare avui volia anar a jugar a futbol amb els amics però ha de portar l’àvia al metge i no hi podrà anar. No sempre podem fer el que ens agradaria. Ho verbalitzem i ho fem per modelar. Com sabem, els actes sempre són més poderosos que les paraules. 

Reduïm el consum d’eines que eduquen en una filosofia de game over-restart immediat:  Els videojocs m’ensenyen que si perdo, als dos segons puc tornar a començar; Netflix m’ensenya que si una peli no m’agrada, la puc canviar al moment, Youtube que els anuncis es poden ometre, etc. 

Eduquem la paciència: Sé que vam dir que aniríem amb bici aquest dissabte però m’ha sorgit un imprevist i no podrà ser. Hi anirem dissabte vinent.  Haver-nos d’esperar 7 dies ens ajudarà a viure en la no immediatesa. 

Deixem-los avorrir i acompanyem-los en el malestar que se’n derivi. Això potenciarà la seva creativitat i serà favorable a llarg termini. 

Promovem activitats on els objectius s’assoleixin a llarg termini i ajudem-los a no defallir. Llegim un llibre (un capítol cada nit), aprenguem a tocar un instrument, pintem una mandala, plantem una llavor, sortim d’excursió i fem el cim, etc. 

Oblidem-nos durant una estona de les nostres obligacions d’adult. Compartim-hi estones, apaguem el “mode avió” per sintonitzar-hi i acompanyem-los en aquestes activitats menys immediates, més contemplatives i que ens connecten amb la verdadera essència de la nostra espècie, aquella d’Aristòtil i la seva Grècia antiga.

Segueix al Roger Aranda Rovira de La Fita Psico a les xarxes
ALTRES NOTÍCIES
Imatge il·lustrativa
Riho Kroll
Roger Aranda Rovira
Us passa? El psicòleg Roger Aranda ens explica què fer
Imatge il·lustrativa
Andrea Gabarró
Si tens el triangle Pikler i no saps ni qui és Pikler llegeix això
Imatge il·lustrativa
Marta Segrelles
La psicòloga Marta Segrelles ens en parla
Imatge il·lustrativa
Gala Espín
Paola Roig
La psicòloga Paola Roig ens parla de l'exigència que carreguem les mares i els pares en la criança
Logotip de Criar.cat

Responsable editorial: Alba Carreres
Continguts: Irene Ramentol
Director de nous formats: José M. Gutiérrez
Responsable de publicitat: Nadina Urgell

Editorial: Edicions Digitals de Premsa Local SL
Avís legal

Cerca a Criar.cat:

 

Trobem-nos a:

Contacta amb nosaltres