Sabies que el cervell d'una persona no està plenament desenvolupat fins entrats els vint anys? Sí, hi ha aptituds que per més que ens obsessionem a veure en els nostres fills no les assoliran fins que tinguin prou maduresa. I la velocitat de maduració del cervell dependrà, en gran mesura, dels gens que hagin heretat.

Avui us expliquem perquè no podem exigir autocontrol a les criatures a partir dels arguments científics que donen el psiquiatre Daniel J. Siegel i la psicoterapeuta Tina Payne Bryson al llibre "El cervell del nen. 12 estratègies revolucionàries per cultivar la ment en desenvolupament del teu fill". 

Per entendre-ho hem d'explicar una mica com funciona el cervell. Si el mirem de dalt a baix, el cervell està compost d'una part inferior i una superior. Mentre que el cervell inferior és més primitiu, i s'ocupa de necessitats bàsiques com la respiració, el parpelleig, les reaccions, els impulsos o les emocions fortes, el cervell superior és molt complex: controla part del pensament analític i d'ordre superior més important. Degut a la seva sofisticació i complexitat és responsable de moltes de les aptituds que esperem veure en els nostres fills: 

Presa de decisions i planificació 
Control de les emocions i del cos
Entendre's a un mateix
Sentir empatia
Tenir sentit de l'ètica

Així com el cervell inferior està plenament desenvolupat ja al néixer, el superior no arriba a la maduresa completa fins a l'edat adulta. De fet, és una de les parts que més triga a desenvolupar-se. El cervell superior es construeix a marxes forçades durant els primers anys de vida, i després en l'adolescència, passa per una amplia remodelació que dura fins als vint anys. 
 
La bona notícia és que emprant moments de la vida quotidiana podem influir perquè el cervell del nostre fill o filla avanci cap a la integració de les diverses parts. Un cervell integrat afavoreix una millor presa de decisions, un major control del cos i les emocions, una comprensió d'un mateix més plena, unes relacions més sòlides i un bon rendiment escolar. I tot comença per les experiències que proporcionem progenitors o altres cuidadors/es, que sostenen els ciments de la integració i la salut mental de les criatures. 


Això no vol dir que fent això els nostres fills creixin més ràpid: simplement els ajudarem a desenvolupar parts de si mateixos i a integrar-les. Tampoc hem d'esgotar-nos ni esgotar els nostres fills intentant desesperadament omplir cada experiència de transcendència i significat.

Com podem fer-ho? Es tracta d'estar present en la vida del nostres fills per ajudar-los a estar més integrats. Així, asseguren Siegel i Payne, progressaran emocionalment, intel·lectual i social. 
 
Utilitza tècniques que ja coneixes: ensenya'ls a respirar profundament o a comptar fins a deu.

Ajuda'ls a expressar el que senten.

Deixa'ls desfogar-se o donar cops de puny al coixí.

També pots explicar-los què passa en el seu cervell quan noten que perden el control, i com poden evitar perdre els papers. 

Fes-los moure's. Les investigacions han demostrat que el moviment corporal afecta directament a les substàncies químiques del cervell. Per tant, quan una criatura perd el contacte amb el seu cervell superior, una bona manera d'ajudar-la a recuperar l'equilibri és fer-li moure el cos. Alterant el nostre estat físic, ja sigui a través del moviment o de la relaxació, podem canviar el nostre estat emocional.