Ketut Subiyanto

Si sents que descarregues contra la teva parella, aquest article t'interessa

Darrere d'una discussió sempre hi ha un malestar que necessita ser atès

Ketut Subiyanto
Imagina que passes la tarda a casa. Amb el teu nadó. O amb les teves criatures. Jugues, inventes, dones teta, acompanyes enrabiades, prepares banys, sopars i expliques contes. Entre jocs vas endreçant la casa, fent llits, recollint joguines… I en un d’aquests viatges veus el pijama de la teva parella. A terra. Al costat del llit. Com cada dia.

Aquell pijama allà és el que et faltava. Ja no pots més. Just sents la porta que s’obre, i la teva parella, que just arriba a casa rep tota la teva ràbia. Els teus crits. La teva frustració. I es queda parat. Amb cara de no entendre res. "Tot això per un pijama mal col·locat? Ja el posaré demà a lloc". 


En general ens costa comunicar-nos. Primer de tot perquè ens costa comunicar-nos amb nosaltres mateixes. Ens costa adonar-nos de com estem. De què necessitem exactament. Sovint sentim, per exemple, que estem cansades i enfadades, però no acabem de saber per què. No acabem d'ubicar què és el que ens passa. Quina necessitat no tenim coberta. I molt sovint, també, cobrim aquesta sensació amb una necessitat substitutòria. Que realment no omple el buit. I que potser ens deixa amb encara més malestar.

T'ho explico amb un exemple. Potser et sents trist/a i cansat/da. Has tingut una tarda dura amb les criatures. Has perdut la paciència diverses vegades i ara et sents fatal. Com no saps gaire què fer amb aquesta sensació potser vas a la nevera i menges qualsevol cosa. Esperant que això et calmi. O agafes una cervesa. O una copa de vi. Potser aquestes coses et calmen momentàniament. Però no funcionen a la llarga. 


Avui et convido que quan aparegui aquest malestar, aquesta inquietud, puguis preguntar-te com estàs. Sincerament. A fons. Sense respostes automàtiques. I que després puguis preguntar-te què necessitaries per poder estar millor. Què podries canviar en el teu dia a dia. Quines coses podries fer d'una altra manera per de trobar-te millor. 

Si podem fer aquest exercici amb nosaltres mateixes serà molt més fàcil comunicar-nos amb la nostra parella. Imagina que has fet l'exercici i que sents que estàs saturada i que necessites més temps per a tu. Arriba el moment de dir-li a la teva parella per tal de trobar una solució conjunta. 

Tornem a l'episodi de l’inici. Al pijama a terra. Si analitzem profundament el que ens passa segurament trobarem que les tasques no estan ben distribuïdes. Que passem massa hores amb les criatures. Que és massa criar i ocupar-se de la casa. I que, a més, necessitem urgentment temps per a nosaltres. 


Un cop ho tenim clar, arriba el moment de comunicar. És molt diferent dir-li "estic saturat/da perquè tu no et fas càrrec de res i no em deixes espai per a mi" que dir-li “estic saturat/da, crec que necessitem redistribuir la càrrega, que surtis abans de la feina i trobar un espai per a mi cada setmana”.

En la primera afirmació estem parlant d'absoluts. Res. Tot. Sense adonar-nos els utilitzem molt en les discussions de parella. I són violents. No deixen lloc als dubtes. A la comunicació sincera. A la resposta de l'altre/a. Estem atacant, estem fent culpable a l'altre/a del nostre malestar.

Això deixa molt poc marge d'acció, ja que davant d'un atac, el que ens sol quedar és la defensa. A més, tampoc ens deixa en un molt bon lloc a nosaltres mateixes. En dir-li a l'altra persona que tot és culpa seva ens quedem immòbils, sense poder fer res, sense poder moure res per fer-nos càrrec de la nostra pròpia salut mental i emocional. 

Així que, davant d'aquesta primera frase probablement el que passi és que la nostra parella ens torni un atac de tornada, es defensi i que a més sigui molt difícil trobar una solució.


Agafem ara la segona frase. Li fem saber a l'altra persona com estem, com ens trobem. És important per a que pugui entendre'ns. I després ens fem càrrec del nostre benestar, de la part que ens toca. I, a més, també li fem saber què necessitem d'ell o d'ella per sentir-nos millor. Ens fem responsables de la part que ens toca i deixem clar a l'altre/a quines coses pot fer. 

Això, que dit així sembla tan senzill i fàcil, requereix que ho entrenem. Requereix que primer establim aquesta comunicació amb nosaltres mateixes tan important. I requereix que després destinem una estona a parlar amb la nostra parella. A mirar-nos. A posar-nos un davant de l'altre/a. A vegades casi no ens parem a mirar-nos amb la nostra parella. No ens veiem. No ens trobem.

Podríem dedicar encara que fossin cinc minuts al dia a veure'ns, en un sentit ampli. A tocar-nos i sentir-nos. Saber que estem a prop. Que estem juntes en això. Que juguem al mateix equip
ALTRES NOTÍCIES
Imatge il·lustrativa
Riho Kroll
Roger Aranda Rovira
Us passa? El psicòleg Roger Aranda ens explica què fer
Imatge il·lustrativa
Andrea Gabarró
Si tens el triangle Pikler i no saps ni qui és Pikler llegeix això
Imatge il·lustrativa
Marta Segrelles
La psicòloga Marta Segrelles ens en parla
Imatge il·lustrativa
Gala Espín
Paola Roig
La psicòloga Paola Roig ens parla de l'exigència que carreguem les mares i els pares en la criança
Logotip de Criar.cat

Responsable editorial: Alba Carreres
Continguts: Irene Ramentol
Director de nous formats: José M. Gutiérrez
Responsable de publicitat: Nadina Urgell

Editorial: Edicions Digitals de Premsa Local SL
Avís legal

Cerca a Criar.cat:

 

Trobem-nos a:

Contacta amb nosaltres