S'acosta Nadal. Habitualment associem les festes de Nadal a dates de felicitat, unió, celebració… I és veritat que hi ha gran part de tot això en aquestes festes. Però avui vull parlar d'altres aspectes que també es mouen en les famílies i que, sovint, no són posats sobre la taula, sinó més aviat sota la catifa. 

Per començar, i especialment si aquest és el nostre primer Nadal com a família, haurem de pensar què volem celebrar exactament. De quina manera. I amb quines persones. On menjarem l'escudella? Farem el tió? Sant Esteve a casa la besàvia com sempre? Aquestes preguntes s'obren davant de les parelles, i a vegades és difícil poder trobar un acord. I a vegades és una font també de conflictes.

No és senzill poder fer renúncies pròpies i abraçar les tradicions de l'altra. És una tasca complexa la de poder començar a crear el que seran les tradicions de la nostra pròpia família, de la que formem juntament amb la nostra parella i les nostres criatures. 


A més a més, si alguna cosa ve de costat amb la paraula Nadal és la paraula família. Ajuntar-se amb la família quan hem tingut criatures pot ser també complicat. Pot remoure vells conflictes. Seure al mateix lloc i a la mateixa taula on hem segut tota la infantesa pot despertar la nena que portem a dins. O l'adolescent enfadada. Pot ser que els comentaris que fan els nostres pares a les nostres criatures ens remoguin. Que ens enfadin o que ens entristeixin. Que ens portin de tornada a allò que ens va fer mal quan érem petites. Que despertin velles ferides. Pot ser que es despertin records molt feliços, però també d’altres que no ho són tant. 

A més a més, al conviure amb tants amics i familiars, a part d'afartar-nos de turró (que això és un altre gran tema si tenim criatures), ens afartem també d'opinions sobre la nostra criança. De dolços que s’ofereixen sense demanar permís. De regals que no han sigut demanats. O de "porta’t bé que no vindran els Reis". És difícil sostenir opinions contínues o consells no demanats. Es fa complicat respondre, durant tants dies seguits, de manera assertiva i correcta. Es fa complicat poder posar límits que ens cuidin i cuidin als altres. No és una feina fàcil. 


I tot això tenint en compte que també durant aquestes dates les famílies estem fent malabars amb la famosa conciliació. A les criatures els hi donen més de 15 dies de festa. Però la majoria d’adultes no podem agafar-nos tants dies a la feina. Com representa que ho hem de fer? Paguem un casal de Nadal? Potser ens sortiria més a compte no treballar llavors. Els deixem amb els avis que ja de per si van carregadíssims? Paguem una cangur? 

I ens fem totes aquestes preguntes sovint sentint-nos culpables, perquè segurament a nosaltres també ens agradaria poder gaudir d’uns dies de descans, de màgia i de calma amb amb els nostres fills i filles. Uns dies sense haver de teletreballar mentre ells miren una sèrie, sense estar pensant en aquella feina pendent o sense haver d’estar a la feina pensant en com estaran els avis amb els dos crios.


En fi, les festes de Nadal són màgiques, ho crec de veritat. Però també passen més coses. No hi ha una solució fàcil a cap d'elles. Però penso que és important esmentar-les. Per poder tenir-les en compte. Per poder veure-les. Per poder treure'ns càrrega. I potser, aprofitar aquests dies de celebració per celebrar-nos a nosaltres també. Per recordar-nos tot el que fem cada dia. Tot a el que sí que arribem. Tot el que regalem a les nostres criatures. I començar a regalar-nos també a nosaltres una abraçada de compassió, especialment en aquestes dates.