El meu fill va morir al néixer i la cicatriu em connecta a ell

La Clara ens explica com va ser el naixement i mort del seu segon fill

per Criar.cat
Vaig tenir un embaràs normal, seria el meu segon part i estava més preparada que pel primer. Les ecografies estaven totes bé, no presentava cap problema a cap prova. Passada la setmana 40 vam anar a fer monitors. Hi havia alguna cosa que no els acabava d'agradar. Pel que no estàvem preparats era pel que passaria després.

Sabíem com volíem el part, que va acabar sent una inducció aquell mateix dia de monitors. De fet havíem preparat un pla de part en cas de part natural, en cas d'inducció i en cas de cesària. El que no havíem detallat era què fer en cas de mort, perquè evidentment no la contemplàvem. 


Després d’unes quantes hores de dilatació, ens van plantejar la possibilitat de cesària perquè, tot i que el petit tenia batec, el monitor continuava donant un registre que no els agradava. Jo vaig entrar tranquil·la i contenta a quiròfan: al cap de vint minuts ens coneixeríem a l’altre costat de la pell i per fi ens podríem abraçar tots quatre! Ja ens havien avisat que tot seria molt ràpid.

El tracte de la llevadora va ser en tot moment immillorable: m’anava detallant el que passava i anticipant el que passaria, i fins i tot va entrar amb mi a quiròfan a petició meva. També em va explicar que, per seguir bé el pla de part, tan bon punt em traguessin el meu fill de dintre, me'l posarien a sobre, podria fer-hi pell amb pell i després se l'endurien dos minuts a la revisió de rutina. 


Però, i totalment de manera inesperada per a tothom, el nostre fill va néixer amb parada cardíaca. Quan el van treure de dins meu, es va fer silenci a la sala. Jo vaig pensar que era un silenci respectant la meva voluntat explícita de silenci a quiròfan en el moment de néixer el meu fill. La llevadora se'l va emportar de pressa i em va dir: “Ara torno.” Em va ajudar molt pensar que serien aquells dos minuts que m’havia dit. Però en van ser molts, molts més. Uns minuts eterns.

Segons ens van explicar, en aquell hospital públic on vam triar d'anar a parir, mai abans havien viscut un fet així. Però n’hi ha, de sempre i actualment també. Un de cada quatre embarassos no arriba a terme o es mor la criatura al cap de poc de néixer. I aquell inesperat dia de març, les nostres vides van fer un tomb que no hi ha prou graus per calibrar-lo. 

No el van poder reanimar. "Em sap molt de greu, no ho hem aconseguit", ens van dir. Estàvem tan en xoc… ningú no sabia per què havia hagut de passar, ni com. Acabava de començar el nostre malson, un malson del qual no ens despertaríem mai perquè no era sinó la nostra dura, crua i fosca realitat. 

Va ser molt, molt dur també haver de comunicar-li a la germana gran que el seu germanet havia mort, i per descomptat conviure amb aquesta nostra nova realitat. I compartir-ho a la resta de família i amistats; vaja, cada nou pas amb el nostre fill mort, ha estat i és duríssim. 


Jo em vaig sentir molt culpable durant els primers mesos perquè la meva única feina era mantenir el meu fill viu a dintre meu, i no ho havia aconseguit. I que es morís quan ja naixia, va ser molt dur. 

El cas és que no se sap què va poder provocar-li la mort. Això, lluny de posar-nos més incògnites al davant, ens ha tret molta culpa. No hi haguéssim pogut fer res, perquè estava tot bé; va ser d’aquests casos fortuïts, atzarosos, que sembla impossible que passin però que continuen passant. 

Com deia, la llevadora ens va saber acompanyar molt bé en tot moment, també davant la Mort: ens va oferir de fer fotos, li va agafar les petjades, va fer la impressió de la placenta... També vam poder passar tota la nit amb ell. Ens van donar una habitació lluny de l’àrea materna i l’endemà al matí vam fer un ritual de comiat molt bonic i amorós.


Gràcies al tracte rebut, al fet de poder-nos acomiadar al nostre ritme i a la nostra manera, que la nostra filla també el pogués tenir en braços, tot això ens ha donat forces aquests mesos, malgrat el trauma del fet en si. Perquè la mort del nostre fill petit ens ha deixat un buit molt gros, i també molt d'amor, tot el que pensàvem donar-li en vida.

Connecto i connectem cada dia amb ell de moltes maneres, com per exemple jo cada vegada que em toco la cicatriu de la cesària. El seu amor, i el nostre amor per a ell, el sentim arreu. També és i serà per sempre en aquesta porteta, ja tancada, però ben visible i present, per on va sortir el nostre fillet perquè el coneguéssim a l’altre costat de la pell. 
 
 El testimoni en primera persona de Clara Terricabras Martínez, recollit per la periodista Alba Carreres
Fotos cedides per Clara Terricabras Martínez
Llegir més «Històries de vides» aquí

  
ALTRES NOTÍCIES
Imatge il·lustrativa
Riho Kroll
Roger Aranda Rovira
Us passa? El psicòleg Roger Aranda ens explica què fer
Imatge il·lustrativa
Andrea Gabarró
Si tens el triangle Pikler i no saps ni qui és Pikler llegeix això
Imatge il·lustrativa
Marta Segrelles
La psicòloga Marta Segrelles ens en parla
Imatge il·lustrativa
Gala Espín
Paola Roig
La psicòloga Paola Roig ens parla de l'exigència que carreguem les mares i els pares en la criança
Logotip de Criar.cat

Responsable editorial: Alba Carreres
Director de negoci: Jordi Font
Director de nous formats: José M. Gutiérrez
Responsable de publicitat: Nadina Urgell

Editorial: Emercat Osona SL
Avís legal

Cerca a Criar.cat:

 

Trobem-nos a:

Contacta amb nosaltres