Al meu fill, l'Enzo, li van diagnosticar leucèmia el febrer del 2019, quan tenia tot just tres anys acabats de fer. Acabava de començar el primer curs d'infantil, anava a l'escola, jugava amb els seus amics al parc, tot normal.

Però llavors, aquella mateixa setmana, li van aparèixer diverses petèquies. Soc infermera i allò va suposar per mi una gran alarma. El vaig dur ràpidament a Urgències, i després d'una exploració i una analítica, ens van derivar en ambulància a l'hospital.

Després d'una altra analítica més específica, ja ens van dir que era leucèmia. El meu món en aquell instant es va esfondrar i, a hores d'ara, no és el mateix i sé que ja no tornarà a ser-ho mai. No us imagineu el que suposa per a una mare escoltar d'un professional: "L'Enzo té càncer". Com digerir aquestes paraules que canvien la teva vida per sempre? 

Han estat més de dos anys de tractament. Els primers mesos van ser molt durs, no sortíem de l'hospital, ens enfrontàvem a una cosa nova i teníem molta por. Però durant aquell temps, l'Enzo no va perdre mai el somriure, no va preguntar mai quan podria tornar a casa o a l'escola. Nosaltres, en canvi, passàvem estones de tot, posant-nos metes mentals i comptant els dies perquè acabés tot plegat.

Encara avui, l'Enzo no ha pogut tornar a l'escola. Ens fa respecte amb la pandèmia. Fins d'aquí a uns mesos no el podrem vacunar de tot el que que no ha pogut immunitzar-se durant la quimio. Ha acabat el tractament però continuem fent-li controls. De moment, no veiem seqüeles del tractament. Ell es troba molt bé i té ganes de fer moltes coses. 

El meu fill ens ha demostrat ser un superheroi, un lluitador de cap a peus. Ha tingut una fortalesa increïble. Ens ha transmès el seu caràcter positiu i la seva alegria a tots els qui hem conviscut amb ell. I nosaltres hem après a valorar la vida i a viure-la. A donar valor a la rutina de la qual tantes persones es queixen i que ara estem desitjant reprendre.